El tema és i serà recurrent, i avui afegirem més opinió. Ja tinc dit que no escric ni per diners ni per militància, ja que amb l’ajuda de la meva companya vaig per la vida com a benestant, el que els francesos d’abans, la meva segona llengua al batxillerat dels temps d’en Franco, en deien un bon vivant. I amb l’ajuda de la meva edat, estic voluntàriament jubilat de militància política.

Així, només em queda opinar de mar, muntanya, estat, nació, bo i dolent; i la Conca de Barberà, amb Montblanc inclòs, on quan volen converteixen el duc de Montblanc en el ruc de Montblanc, i ara al carrer Major, la nostra mesa d’edat ens reunim els dimarts i parlem del bé i del mal, procurant no enfotre’s del mort i de qui el vetlla, més que res per la part que quasi ens toca.

Bé, el català a Europa i el gallec i el basc com a llengües comunitàries és un tema que té d’acabar prosperant. M’explicaré en forma de recordatoris, ja que el tema els mateixos polítics diuen que no és polític —només faltaria, unes llengües sí i altres no.

Doncs bé, a l’estat espanyol està recollida a la mateixa Constitució l’oficialitat de les esmentades llengües. I està recollida a més en una llei orgànica.

La Unió Europea és una unió de 27 estats, i si l’estat espanyol ho demana tenen de ser molt curosos, no obstant pressions d’un partit, que ho fa, no per raons polítiques contra la llengua, que també és la de Feijóo, sinó només per desgastar el partit que ostenta el poder.

No hi ha arguments objectius en contra; en res perjudica el castellà ni altres llengües.

És curiós observar com per aquest tema del català a Europa, recollit exhaustivament per TV3 i la premsa catalana, la resta de la premsa espanyola hi passa de puntetes, i això que afecta aquestes tres llengües, que abracen territoris que apleguen uns vint milions d’habitants, entre gent de la terra i la multiemigració que penetra per totes i de totes bandes.

Albares, el ministre espanyol d’Exterior, diu que el tema és ja irreversible, i si s’entrebanca el portaran al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el TJUE; mira, com Marchena o els indepes catalans!...

Diu que forma part de la realitat nacional d’Espanya... Bé, de la seva Espanya i de la nostra nació, deu ser així; o no?

Esquerra Republicana reparteix culpes: el PP són catalanòfobs. El PSOE sabia que això passaria, i hauria d’haver blindat l’efectivitat de la votació.

Bé, per Sant Joan es tornaran a trobar, i si no al setembre tornaran els exàmens, però al final és capaç de caure com una pera madura, però de veritat; ja que els vells saben que el dictador Franco, quan reclamava Gibraltar, deia que cauria com una pera madura... Tot i que encara està penjada a l’arbre.

A Puigdemont el PSOE li pot donar l’excusa perfecta, i recordar la promesa de Santos Cerdán i el pacte parlat a Suïssa... Caldrà seguir esperant, “tots junts” i amb ells... o esperar a veure què pensa un possible futur ministre de Vox.

L’home de Waterloo ha esclatat contra el PP de Feijóo: Les lleis són per complir-se? O només val això per als catalans independentistes? Després ironitza, dient que el fet de demanar “als seus”, del PP d’Europa, que no deixin prosperar la inclusió del català, el basc i la seva pròpia llengua, el gallec, és una forma d’apologia de la desobediència, rebel·lia, traïció i conspiració amb altres països per anar contra interessos oficials del Regne d’Espanya.

I nos podria afegir-hi, perquè això també sempre es parla amb la boca petita: i si incloure aquestes llengües val 80 o 100 milions d’euros, això representa una gota d’aigua davant dels 20.000 milions de diferències pressupostàries entre Catalunya i Espanya. I això cada any, i sempre a favor d’Espanya. I si no fos veritat, que surti l’estat espanyol a demostrar-ho fiscalment i econòmicament parlant.

La foto adjunta és a Brussel·les, per la gran mani catalanista del 7 de desembre del 2017, on vam estar presents. Allí, a Europa, ja tenen informació i saben del que va, el català i la seva llengua.

El que cal, per anar acabant, és que las dues eines estructurals principals per al reconeixement del català funcionin d’una vegada per totes. Aquestes eines són:

a) Oficialitzar el català a casa nostra, convertint-lo en imprescindible, per viure i treballar a Catalunya. Només cal seguir els passos d’Andorra, i no serà perquè no hi hagi castellans de tot tipus i nacionalitats. Però, en cas de dubte, a Andorra diuen les autoritats: En català ens entendrem !

b) Sigui pel juny, o per la revalida de setembre, el català, el basc i el gallec tenen de ser oficials a Europa, per poder donar a les nacions i autonomies, o comarques i regions que depenem dels estats espanyol, francès i italià, on es parlen les esmentades llengües, un prestigi molt potent de cara a la gent del “terreny” i la munió d’emigrants, sobretot els de parla espanyola, que al final tindran de comprendre que a casa nostra tenim un plus lingüístic que es té de respectar i, si pot ser, estimar.

No obstant, ens tenim d’agafar amb més ganes i dedicació al concepte cultural i lingüístic dels Països Catalans; que existeix, si es busca, i si es vol sempre es troba; a la Catalunya Nord, a les Balears, a la Comunitat Valenciana, i fins a l’Alguer de Sardenya, vaig poder viure en català. Ah! I a tots els casals catalans que hi ha escampats pel món.

I a casa nostra, a nivell intern, fer pinya, i resistència passiva amable; ja que la llengua la tenim de reconvertir en una eina de progressió simpàtica, del sentiment cap a una llengua, i cap a la seva terra, que la va fer pròpia, ja fa més d’un mil·lenni.

Els boomers com nos, que rondem els 80 anys, sabem i hem sofert 46 anys de prohibició de la llengua, i trobem esperpèntic que la joventut actual, molts en l’edat dels nostres nets, digui que fan el mateix que vam fer nosaltres a la seva edat: davant de l’obligatorietat del castellà, parlàvem català al pati.

¿Es pot creure seriosament que vosaltres, joves que heu nascut i viscut en democràcia —i després del tracte que ha donat la dictadura franquista a la nostra estimada llengua—, que com que el català és obligatori a les escoles, teniu de parlar castellà al defora?

Almenys aneu al racó de pensar; i quan en torneu, si pot ser, amb més coneixements històrics, ja ens direu quelcom dels vostres orígens i la vostra identitat.

Pau i harmonia! Però recordem que a Catalunya encara hi viuen molts catalans que volen viure preferentment en català.