Diuen experts i romàntics que la corba més maca és el somriure, i si és dels llavis d’una dona més, i és més que cert. En la memòria tens records de somriures, però és com un mirall vist al revés i trencat en mil bocins. Aquests bocins intemporals són els records escampats, com petites petxines en una gran platja, d’aquells altres somriures.

La impúdica bellesa de la soledat, que he comentat en un altre escrit, té el gran remei de compartir una ampolla de vi —és la manera de tindre còmplices— i fer bellugadisses i cabòries entorn del líquid que tenim dintre d’aquella ampolla, i si apreciem el valor i la feina callada d’aquells vinaters i celleristes, veurem en el fons de la copa tot un món d’esforços del que són capaços aquella gent, i també un món de llàgrimes quan es lluita contra el que no es pot lluitar, com el temps i l’incomprensible abandonament de camps i pobles on la vinicultura era el seu pa. Posar en el mapa el seu producte no és fàcil, però les diferents administracions tenen de fer el que calgui per aconseguir-ho.

Si això es fa possible, seran somriures en tots els camps.