Els dies de pluges abundants del mes de febrer van ser a destemps per als pagesos que havien de sembrar i no van poder; va ser per a aquest sector un mal pas, aleshores. Les esmentades pluges continuaren al mes de març, més poc acostumat d’haver-hi pluja, i de la manera abundat com ho va fer. S’ha pogut comprovar que aquest mes de març ha estat un dels més plujosos de la història.

Inauguràvem el mes d’abril amb unes conques internes que van anar seguint omplint-se, ja amb un 80% de la seva capacitat. I ens arribava la bona notícia amb la fi de les restriccions d’aigua potable als pobles. Per tant, la fi de la sequera es feia imminent.

El que semblava que era impossible, els mesos de calor i sequera de mai acabar, sonaren en aquell moment com si s’haguessin acabat. Tot i que això estava per veure. Ja que amb el temps, com sempre, no hi podem fer res, o potser sí; tal seria el cas dels responsables de la contaminació i del canvi climàtic —segons dades—, els països com la Xina, els EUA i Rússia, que hi podrien fer quelcom. Però no hi ha pitjor sord que aquell que no vol sentir.

De moment, aprofitarem el que hi havia, davant de tanta sequera i manca d’aigua viscuda. Les pluges en alguns indrets van ser espectaculars. De moment, aquí a Catalunya hi va haver de tot, bo o dolent, com les pedregades al sector agrícola...

Els boscos van reviscolar, com la vegetació en general. Un seguit d’aqüífers de règim pluvial tornaren a aflorar, omplint les fonts, pous, rierols, rieres, basses i rius. Fins i tot, torrents secs de sempre van tenir corrent líquid seguit. Aleshores tot baixava a vessar d’aigua.

Les serralades altes, com els Pirineus, es van omplir de neu espessa. Els rius de règim nival —és a dir que es formen gràcies a la fosa de la neu— portaran grans quantitats d’aigua, a la primavera; no tan sols els cabals dels rius se’n beneficiaran, o els llacs, sinó també les aigües subterrànies.

El cursos alts i mitjans dels afluents van ser font d’expectació per la població, perquè s’havien convertit en un espectacle gràcies a aquells dies de pluja. A tothom li agrada la pluja. En omplir-se els seus cabals, l’aigua, per guanyar els desnivells del terreny, s’aboca a les valls saltant per les cingleres, espadats, cingles i penya-segats. Esdevé majestuós, cridaner, veure com cau l’aigua d’alçades considerables.

A Sant Miquel del Fai entra l’aigua de la riera de les Ferreries, provinent de Sant Quirze Safaja (Moianès), i el Rossinyol, riera de cabal minso o inexistent tot l’any, van agafar protagonisme, després de la seva restauració de l’espai per visitar. No cal dir els salts de Sallent (salt del salt); tant el de Sant Privat d’en Bas (Garrotxa), amb 80 metres de caiguda lliure, com el de Rupit (Osona), amb 115 metres, van esdevenir els més sol·licitats per la gent encuriosida pel tema...