Acabo de fer una passejada per damunt d’una catifa de margarides grogues, mentre l’aire gronxava els punxeguts cards i les campanetes liles, sense perdre de vista les vermelles roselles per damunt el fenàs verd, i del blat, i l’avinguda de ginestes i esquellades grogues: quin festival de vida i color!, ja que dues papallones blanques anaven al davant, obrint camí per damunt de totes les flors. Jo em paro ací en sec i elles tan contentes.

He fet aquest camí a pas lent, olorant flaires i perfums d’herbes i matolls. Tot és calmat i joiós, i de lluny es veu aquell casalot més esbalçat. Dona la benvinguda la closca blanca d’un cargol cristià mort, i la branca trencada i seca d’un gran pi que va resistir els vents del nord en un temps que ja ni recordo.

Ara, les atzavares són les mestresses de les solanes, i les arrels del pi aguanten els marges sense fi. Entre les escletxes, enmig de les pedres hi surten fonolls per prendre el sol, en les obagues el verdet els fa de coixí i les heures verdes s’emparren per retxes rovellades i les runes del que va ser aquell racó. Vola amb imaginació, damunt de cada rajola trencada i cada totxana escantonada, hi va haver vida; damunt dels prestatges i les parets ensorrades i sota les teules esquinçades, en un temps en què la remor del bosc, el crit de la puput, el gemec de la guineu, el bordar del cabirol i la flaire de la cuina fent el rostit, omplien tots els racons d’aquell paratge.