Una jove noia sueca que es va presentar a si mateixa com a posseïdora d’una bellesa extraordinària i d’encants seductors.

Va publicar un anunci a la revista Dijous indicant que buscava un home ric per casar-s’hi, amb la condició que tingués un ingrés anual de més de 750.000 euros.

Passats us dies va rebre una resposta d’un comentarista seriós que li contestava:

“Volguda i bella noia...

Vaig llegir el teu article amb interès i crec que moltes dones belles estan fent preguntes similars a homes rics. Permeti’m analitzar les seves preguntes com a inversor professional que soc. Els meus ingressos totals superen els 750.000 euros anuals, la qual cosa s’adapta perfectament a les seves necessitats.

Des de la meva perspectiva com a empresari, seria una mala decisió casar-me amb tu. Aquí tens la meva resposta curta que t’explicarà per què: Sense esmentar els detalls, el que estàs fent ara és una transacció pura, per no dir dura. Un intercanvi de la teva ‘bellesa’ pels ‘meus diners’.

Només et poso un exemple:

La persona A posseeix la bellesa, i la persona B pot pagar per aquesta bellesa. És una transacció perfectament justa i senzilla. No obstant, aquí hi ha un problema crucial: la teva bellesa inevitablement disminuirà amb el pas dels anys, mentre que els meus diners no haurien de disminuir sense una bona raó. En realitat, els meus ingressos segur que augmentaran any rere any, mentre que els teus encants no milloraran a mesura que passi el temps. Llavors, des d’una perspectiva econòmica, jo represento un ‘actiu’ el valor del qual augmenta amb els dies, mentre que tu representes un actiu de ‘consum’ el valor del qual disminueix. Si la teva bellesa és el teu únic actiu, la situació empitjorarà, perquè ja no seràs un producte de consum espectacular, sinó un producte d’alta depreciació que caducarà per complet diguem-ne als 10 anys.”

Premi per a l’executiu!