Anant seguint el pas del temps que ens marca el setmanari Nova Conca, ja estem al juny, i me’l sé de memòria, ja que el dia 1 de fa anys, molts anys, va morir mon pare, i el 5, fa també anys, molts menys, que se’n va anar la meva mare.

També el juny del 2019, com tot l’any del meu dietari, el tinc captat i escrit, i dedicarem l’article a recordar coses escrites ara fa sis anys, i podrem observar que hi ha aspectes que persisteixen en no trobar-hi solucions, i també hi ha records que al trobar-los escrits i repassar-los et desperten sentiments i estats d’ànim, que potser val la pena retrobar.

Mireu, fem un petit salt, i anem a l’escrit de l’1 de juny del 2019, just sis anys endarrere, just dissabte, i no el diumenge d’enguany:

1 de juny dissabte del 2019

Hem quedat que N i L vindran a sopar per veure la final de la Champions, que hem seguit junts tot l’any, i on no podrà estar el Barça.

L’Imma cull cireres i jo li baixo l’escala, amb la “prohibició” que hi pugi, i me’n vaig a fer un bany de sol i aigua al nucli nudista del Mas.

Penso que avui a tres quarts de nou del matí va morir el meu pare, avui fa 31 anys, el 1988.

Va estar malmirrós a casa seva, el mes de maig. No anava al despatx, del que feia papers per jubilar-se, i en una setmana, ingrés a Joan XXIII, i finiquitat. Em va quedar tan gravat, que no pogués fruir de la jubilació, que jo des dels 60 anys, i amb permís de l’Imma, i amb l’afegit que no he tingut relleu generacional, he pogut gaudir de ben jove de l’alegria del “jubileus”. Així, cada vegada estic més amortitzat, i seria un disbarat que se’m fes viure fins als noranta anys.

L’únic poema que guardo, dels pocs que he confegit a la meva vida, el vaig fer la setmana del traspàs de mon pare. Em trobava sol al Rodamon, al nàutic de Cambrils. Diu:

“Avui fa una setmana i plou al defora.

Els camps tots amarats, assaonats a fons.

Avui fa una setmana i plou a dins,

la ginesta floreix

i la pluja s’escola mansament.

Mompou desgrana el noi de la mare, i plou als cors.

Roselles de juny.

Corpus laboral, esmaperduts,

tots junts.

Juny, junts per a l’adeu.

Adeu a qui va estimar,

els junys, cireres, roselles,

la falç al puny.

Juny, ginesteres al vent, i plou.

Fa una setmana, i el plugim arrela,

fins brostar l’adeu joiós i conformat.

I darem pas al record (dos vegades el cor),

primavera perenne, serenament conformats.”

Ai, la que s’acosta contra el sobiranisme, si no renunciem a l’autodeterminació, i a la república.

L’Estat espanyol és dolent a matar, i poden apagar tots els focs, perquè la seva armada invencible va de ridícul en ridícul, però tenen un braç armat enfront els nostres braços tossudament alçats.

La sentència contra els nostres presoners polítics, pot ser de vint anys, o de tres. Vint si seguim tossuts i tres si reculéssim. En tres sortirien els presos, que haurien de tornar a ingressar si reincidissin, i potser arreglarien el de Puigdemont. Podrien arribar a triar entre rebel·lia, que s’ho poden muntar com vulguin, o desobediència, que també s’ho poden encaixar com els roti. A veure si els vindrà d’aquí al Tribunal Suprem.

Si ens fem enrere, ens poden deixar parlar de superior autonomia, la que va vetar el Constitucional, ara ja fa deu anys, i a intentar manipular la Constitució, amb un toc federal, o confederal. Tenen des de Madrid quatre anys, per anar bastint la nova estructura.

Dit d’una altra manera, ara Esquerra Republicana tindrà de fer de Convergència, amb allò del peix al cove, i Junts per Catalunya, o com es digui, hauria de desenfadar-se i tornar a fer de Convergència, que ben bé li va anar dels anys 80 a començaments del segle XXI.

Però no, diguem no, nosaltres diem no. Nosaltres no som d’eixe món... Però fins el Raimon està retirat a Xàbia, que per cert, és on va néixer el meu avi emigrant. Bona terra.

Ens hem reunit, hem vist guanyar la final de Champions al Liverpool, contra el Tottenham de Pochettino.

La sexta! Deu ser veritat allò de “no caminaran mai sols”, ja en tenen sis, comptant la que li han fotut al Barça enguany. Hem sopat, fet tertúlia i a descansar.

Bé, era el 2019. La sentència pels fets de l’1 d’Octubre es va saber el 14 d’octubre a les 9 del matí, i va començar el dit Tsunami Democràtic.

Al juny, també fa molt temps, d’infant i adolescent, el 21 de juliol, Sant Lluís, era festa grossa a la casa de pagès del Morell, ja que era el sant de l’avi Lluís. També vaig recordar, al dietari del 2019, el següent: “Recordo un opulent dinar, que coincidia amb el començament de les meves vacances d’estiu, que vaig passar un reguitzell d’anys al Morell, a casa dels avis materns que eren pagesos.

El meu avi acostumava a beure vi sempre amb porró, normalment un parell de vegades per àpat, i traguejava, quasi un minut. Després deixava el porró encarat cara a l’àvia, que immediatament el girava i deia: fins l’olor m’ofèn.”

A les postres, i aprofitant que la dona s’aixecava per trastejar els plats amunt i avall, l’avi li aixecava les faldilles, i se li veien les enagües, amb gran cridòria i atabalament escènic.

I el juny del 2019 i següents, seguim celebrant el Sant Joan, i a l’amic Joan Miquel Nadal i Malé, el nostre alcalde d’un temps i d’un país, li desitgem bona diada i li recordem:

“Que cal fer-los més grans, els focs d’aquest Sant Joan,

cal que es vegin de València de Ponent i de Llevant...

i el crit d’una sola llengua, s’alci dels llocs més distants,

omplint els aires encesos, d’un clamor de Llibertat!”.