Aquesta obra dialoga de manera explícita amb la icònica La trahison des images, de René Magritte, en què una pipa pintada s’acompanya de la famosa frase “Ceci n’est pas une pipe” (“Això no és una pipa”). L’artista belga ens recorda que la imatge no és l’objecte, sinó tan sols una representació. Per subratllar aquesta distinció, afegia amb fina ironia: “Proveu, si no, farcir aquesta pipa”.

El filòsof Michel Foucault, en el seu assaig homònim Ceci n’est pas une pipe, aprofundeix en aquesta paradoxa i assenyala que “dir” no és el mateix que “mostrar”. Al llarg del text, analitza la complexa relació entre imatge, text i significat, tot posant en evidència com aquestes dimensions s’entrellacen, però no arriben mai a coincidir del tot.

Inspirant-me en aquest joc entre representació i realitat, parole (“paraula”, en francès) actua aquí com a signe tant visual com lingüístic, mentre que la frase Ceci n’est pas une parole (“Això no és una paraula”) pretén alterar la percepció i generar dissonància. A més, la distinció que fa la llengua francesa entre mot (paraula escrita) i parole (paraula pronunciada) intensifica aquesta tensió semàntica i m’ha inspirat el peu d’imatge: Ceci est un mot.

L’art ens ofereix l’espai idoni per arrissar el rínxol: qüestionar allò que sembla evident, capgirar el sentit i obrir escletxes per pensar d’una altra manera. Un espai on revisar com comuniquem, com s’estructuren els significats i com operen els símbols que sostenen el nostre relat del món.

Aquesta obra habita un espai d’ambigüitat entre el que es diu i el que es mostra, entre el que es veu i el que es llegeix, encenalls per a un foc que il·lumini altres territoris.