He aprofitat un d’aquests dies lluminosos i acolorits d’aquest juny per dinar a Les Espelmes del coll de Lilla. Està a mil quatre-cents metres del mas on habito, i he anat a peu, en bicicleta i fins amb somera i carro, però avui m’hi he arribat amb el vell Mercedes. El lloc que em donen, sempre que poden, és cara al mar, que tenim a una distància de 14 milles nàutiques, però s’intueix amb cel cobert i és de un blau intens quan el mestral domina.

Fa més de cinquanta anys que hi vaig passant, i dinant m’ha arribat un whatsapp reenviat d’un company de professió, també jubilat, i entre glop de Campari i tros de fuet, he pensat: “Mira, aquesta setmana escriuré de l’Ayuso, que el meu índex indica que encara no li he dedicat una pàgina articulada”.

Qui faci el seguiment del dia a dia polític de Catalunya sabrà que hi ha hagut una reunió de presidents autonòmics de tot Espanya al Palau de Pedralbes de Barcelona, amb la presència del president del govern de Espanya, i inaugurada pel rei d’Espanya.

Doncs bé, la presidenta de l’autonomia de Madrid , Isabel Diaz Ayuso (Madrid, 1978), va dir que la llengua comuna és l’espanyol, i que ella no es posaria “el pinganillo”, l’orellera, per escoltar traduccions. Va dir que l’espanyol es té de defensar per tots els racons d’Espanya, i que la llengua catalana és provinciana i secessionista.

Bé, després es va aixecar i va sortir quan parlava el president de la Generalitat en català i el lehendakari en basc; però va tornar a seure a temps de rebre paraules en gallec del president de Galícia... però aquest ja era del seu PP.

Va dir que la llengua catalana és provinciana i secessionista. Quin nivell! Las “províncies” espanyoles va ser una simple circular coneguda com el decret de Javier de Burgos, que era ministre de Foment el novembre de 1833, recentment mort Ferran VII, i sent regent Maria Cristina de Borbó, i va crear un estat centralitzat dividit en 49 províncies que encara és vigent a l’estat espanyol. I sempre refusat pel catalanisme i nacionalisme històric, encara avui.

L’estat espanyol va aprofitar per delimitar fronteres provincials i va arrabassar els terrenys coneguts per “la Franja”, de parla catalana, d’uns 100 quilòmetres de llarg i 40 de profunditat, que van anar a parar a València i l’Aragó, com tinc escrit. I qui vulgui, avui només cal clicar a internet per anar entenent la constant activitat que ha tingut l’estat espanyol en contra de la diversitat i pluralitat.

El 1640 es va donar part de Catalunya a França, la coneguda com a Catalunya del Nord. I del 1714 en endavant, intentant diluir la nostra llengua, sentiments i territori. I el 1833, nova retallada amb l’invent i imposició de “les províncies”.

Doncs a la Sra. Ayuso, se li pot recordar sense acritud el següent:

Vostè és presidenta de la Comunitat de Madrid, no del govern espanyol. I a la seva comunitat no s’utilitza el català, perquè allí és inexistent i no és oficial.

A la conferència de presidents d’enguany celebrada a Barcelona es podien usar les llengües oficials, que són castellà, català, eusquera i gallec.

La seva incoherència i menyspreu cap a les llengües que no siguin la seva demostra incapacitat per respectar les llengües i la identitat pròpia d’una bona part de l’estat espanyol.

Aquest menyspreu cap altres llengües comunitàries, i el seu gest dictatorial de sols en espanyol, la inhabilita molt seriosament per guanyar a les urnes en el si d’una democràcia, i aquest és el meu desig fervent.

Les llengües no divideixen, Sra. Ayuso. El que divideix és la intolerància revestida d’orgull. El que divideix és la crispació en lloc del respecte.

O sigui, menys menyspreu i més empatia, Sra. Ayuso, i pensi que si vostè se sent espanyola per damunt de tot, resten autonomies on hi ha molta gent, més dels que pensa i vol, que per damunt de tot se senten catalans, d’Euskal Herria, gallecs, valencians; de les illes, les de prop i les de lluny, i conec una persona que se sent de la Manxa Baixa.

Ah! I el fet que Espanya no sigui una i obligatòria, sinó diversa i plural, no debilita, engrandeix, i més ara en democràcia. I prou que ho saben i s’està demostrant.

Però la dreta espanyola, més l’extrema dreta, volen el poder, i és fatal que ho intentin aconseguir com sempre, a base d’exigir la unitat nacional, que en els últims segles sempre s’ha aconseguit a base de cops d’estat, i ara intenten, com va fer Hitler, arribar al poder de nou per la via de les urnes. I després, rebentar la democràcia, i com va dir el pacífic i pacifista Xavier Trias: Que us bombin!

I quan tornin a aconseguir el poder i el transformin en econòmicament oligàrquic, podran tornar a ensenyar a l’escola primària, com em va tocar a mi aprendre, que “España es una unidad de destino en lo universal”.

Comprendrà que, mentre els déus em donin salut i vida, procuraré no donar-li la raó.