Molts dies ho faig, m’escolto a mi mateix, i penso que la vida és simple; i la por, la por a moltes coses, ho complica, però es tracta de saber viure, buscar un somni bonic cada dia, obrir el finestral i mirar i saber veure el dia de la seva millor manera. Tant se val si plou o fa sol, obrir els ulls ja és un grau, la resta ho tens de posar tu, buscar camins que et portaran a gaudir de la vida, i aquesta, la vida, va més de pressa  del que et penses, i quasi sense pensar ets a la tardor d’ella, i no entens com ha pogut ser tan i tan curta: ahir sorties del col·legi de la mà, i avui ja no queden res d’aquelles mans ni d’aquell temps de “katiuskes”que et posaves els dies de pluja, i xipollejaves en els tolls de les soques dels arbres, ni “xiruques” per caminar, ni “vambes”per fer esport.

Avui i ahir tenen molt en comú, però les diferències marquen els anys, el cel segueix sent blau, i l’aigua dels camps d’arròs en els dies clars també, però en dies tapats, els núvols, que van i venen sense tocar-te l’aigua, et fa canviar els colors de tot.

En la vida passa alguna cosa similar; un núvol gris o fosc no et fa veure la realitat, i al més fondo de tot, el cel segueix sent blau, encara que al  matí estigui tapat.