Pobre noi, està a l’ull del huracà. Ja sabeu que em considero un indepe un xic raret, i de les últimes fornades, doncs fins a l’1 de octubre del 2017, i no obstant ser catalanista, de nació catalana, i haver llegit i estudiat a fons la nostra història i la de l’estat espanyol, encara no havia entès del tot que és veritat que l’Espanya profunda i dels poders de sempre, sempre tanca els cercles igual, de la mateixa manera, des d’almenys el segle XVII en endavant.

I sempre el mateix al seu antic imperi, o sigui: de desitjos d’autonomia i repressió, es passa a desitjos d’independència; més repressió, violències, tortures, morts i guerra, i al final la independència. Tots han marxat a Sud-amèrica i l’Africà continental, seguint els mateixos processos: l’imperi ha enviat a morir i matar els seus súbdits, i sota la logística d’uns governs que han quedat ben retratats a la història, per si algú en vol aprendre.

I quan se’ls ha acabat l’imperi, doncs les escorrialles d’aquestes grans fortunes i del gran poder concentrat fonamentalment a la capital d’Espanya; i a la vista dels moviments renaixentistes de finals segle XIX i començaments del segle XX, de la voluntat nacional dels Països Catalans i del poble basc, inventen a cuitacorrents l’estat-nació, i diuen que és irrenunciable i que tota la resta no existeix.

Per tant, per mi té força mèrit, encara que sigui una virtut que obeeix a la necessitat, que per fi en Pedro Sánchez sigui potser el primer estadista, madrileny i espanyol, que admet l’existència d’unitats nacionals al marge de l’estat-nació, que intenta imposar únicament i exclusiva la dreta i extrema dreta espanyoles.

I tot això, que de tant en tant recordo, és intel·lectualment força interessant, i llarg d’explicar i entendre, a excepció que et consideris primer de la teva terra, autonomia o nació.

I si Sánchez és el primer estadista en obrir aquest meló, ara se n’obre un altre i l’encarregat de clavar-li el ganivet serà el Tribunal Constitucional (TC).

A mi m’agraden les democràcies amb llarga tradició democràtica, que són fins ara les dels Estats Units, Anglaterra i França. Almenys quan estudiava dret polític a les universitats de Franco, així es reconeixia, mig d’amagat de la policia patriòtica, que es barrejaven, uniformats, de progres entre els estudiants.

I així com el PSOE, per la necessitat de seguir governant a Espanya, va amnistiar els fets de l’1 d’Octubre, ara el TC, per 6 vots de jutges progressistes contra 4 de jutges conservadors, valida l’amnistia aprovada per la cambra legislativa. I així, s’aconsegueix el “dogma” següent: el que no cap al cap dels conservadors, sí que cap al cap dels progres; i el que es veu diàfanament clar per a uns, es veu obscur i tenebrós per part dels altres.

Així deixaran, espero, en evidència els jutges que, aprofitant la seva posició judicial, no apliquen una llei, que ve ordenada per un legislatiu, que ells no volen.

És una posició judicial molt greu, però no es vol o pot parlar de lawfare.

No obstant ha quedat entès que l’amnistia és la “llei de l’oblit”, a tants errors en la repressió, presó i sentències. O sigui una esmena a la totalitat de tanta cosa mal feta per la via judicial, en lloc de solucionar-se pel camí de la política.

Bé, de moment el tsunami de l’amnistia s’anirà calmant, però tots hem entès que el poder judicial també té dos colors: els progres i els conservadors. I aquests no tenen massa a veure amb guanyar i perdre a les urnes, perquè tenen entre ells altres tipus de votacions, i consideracions. I el poble, que té dret al sufragi universal, aquí poc pot controlar.

I els tribunals d’oposicions, que admeten jutges nous, poden acabar sent un nou i gran poder de futur, a mitjà termini.

Recordem que tot va començar el 2010, quan el Tribunal Constitucional va rectificar un estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat pel Congrés de Diputats d’Espanya. I ara, 15 anys més tard, i després de tota la lluita i repressió, el mateix tribunal ve a dir que les peticions i solucions sobre autodeterminació, anunciades i perseguides des del 2014, es tenen de solucionar en el si de la política i no amb el 155, presó i judici que van organitzar. I el jutge Llarena, ara que el Constitucional diu que correspon amnistiar, immediatament hauria d’aixecar, ja que això seria fer justícia, i si no ho fa, es converteix en un justicier.

Avui al Tribunal Suprem la taca d’oli és conservadora, i ara, de fa molt poc, al Tribunal Constitucional la taca d’oli és més progressista. I per això el PP més Vox van desesperats perquè les urnes els tornin el poder; per poder posar-ho tot al seu favor, com ha aconseguit Trump a Amèrica.

I tot això emmiralla una joventut europea que no deurien anar a classe quan es va explicar que Hitler va aconseguir el poder per les urnes, i després va rebentar la democràcia, en la forma i mode que es detalla quan s’estudia la Segona Guerra Mundial.

Per això el gest, ara a la cimera de l’OTAN a la Haia, de Sánchez de quedar-se sol davant l’exigència de Trump, i fer un pas al costat a la photo-finish, el situa com l’únic líder representant de l’esquerra que es troba en hores baixes a Europa.

El seu pas al costat serà examinat amb lupa per nyerros i cadells, però probablement satisfactori per a les esquerres, i per a molts estats que han dit que sí al 5%, i com a “bons” polítics, ja estan pensant quines traves aniran posant a mesura que tinguin d’anar pagant, ja que encara queden força llunyanes les aplicacions.

I sort que el dia de la independència americana coincideix amb els meus primers vuitanta anys, i puc dir, a qui no ho tingui clar, allò de:

Drap, ferro vell, el dimoni t’estiri la pell!