Prop del migdia, l’amic em diu “obriré l’ampolla de vi perquè respiri”, costum i mite.

El vi no respira, no té pulmons ni brànquies, i l’única manera que interaccioni amb l’oxigen és decantar-lo amb un ample decantador, amb més superfície de contacte per servir poc després. El petit espai que queda en el coll de l’ampolla és ínfim, cosa que no deixa penetrar l’oxigen fins a cotes òptimes per a la seva integració.

A vegades els sommeliers són els encarregats de comunicar-nos els plaers d’aquell vi, la seva vida i miracles, i fan una petita descripció dels atributs aromàtics i gustatius, sense renunciar mai a la pròpia percepció.

Els cellers, les caves, les coves, acostumen a estar lleument il·luminades per petites bombetes de llum reduïda, espelmes ambientals amb fums perduts en les voltes, i el que noto és que aquesta foscor invita a abaixar la veu, a fer confessions més íntimes, a compartir confidències, que amb la llum del dia no faries.

Una màxima popular que diuen és “que’’l vi no t’aguanti la ploma”, fent referència que amb l’ampolla al costat, moltes de les “muses” venen a fer-te companyia i també fan el seu glop, fent la redacció mes fàcil i suggeridora.