En una època on el soroll domina els espais, el silenci s’ha imposat com a necessitat. Aquest ha agafat un valor de dimensions incalculables, ja que no és només absència de so, sinó que també esdevé un estat intern, de calma, de repòs, que ens porta a la pau mental.

Torralba ens diu que el silenci esdevé la porta d’accés a la interioritat i, a la vegada, al misteri del món i al misteri de l’altre. Descobrir la dignitat del silenci desvetlla el seu caràcter edificant i constructiu. Silenci i contemplació van junts. Com també el pensament autèntic neix de la contemplació, en la contemplació es cova el silenci; una manera de connectar amb el transcendent.

Tots sabem que el contrari del silenci és la xarrameca, no la paraula. Esquirol ens diu que paraules i silenci estan en la mateixa dimensió, com la companyia i la solitud, que no estan oposades. De vegades, les paraules solen ser precàries per tal de definir el silenci.

Per altra banda, el silenci facilita la capacitat de l’observació. Per tant, només sabrem observar quan totes les capacitats humanes resten en quietud, com el pensament, la paraula, el neguit, la imaginació.

En una segona edició de la Nit de les Esglésies, amb data del 27 de juny d’enguany, Catalunya Sacra oferia visitar els espais religiosos d’algunes esglésies o monestirs, al capvespre a la recerca d’un recer de pau, contemplació, silenci i transcendència. Una desena van ser els temples escollits d’arreu de Catalunya, i entre ells hi havia també Santa Maria de Montblanc per a tal afer, que il·luminats només amb espelmes, per ser ja de vespre, convidava al recolliment, la reflexió i la pregària.

El nostre refugi de silenci escollit van ser les pedres mil·lenàries de vida i pregària monacal del monestir de Santa Maria de l’Estany (Moianès), una joia del romànic català del segle XI. Van servir com a pensament per tal d’apaivagar els nostres ànims d’esperits agitats pel bel·licisme humà d’aquest temps, que corromp la nostra vida i massa sovint ens trasbalsa i ens altera.

El monestir de Santa Maria de l’Estany pertany a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat de Vic, i no seria fins a finals del s. XIX , després de les amortitzacions, que es va convertir en parròquia.