A la il·lustració de Xavié Lara diversos homes amb cossos ben diferents s’observen davant del mirall, on tots veuen reflectida exactament la mateixa figura. Una metàfora punyent de l’autoengany?

A començaments del segle XXI vaig col·laborar amb altres artistes en la creació de trompe-l’œil a Basilea, Suïssa —un país amb una gran tradició en aquesta tècnica artística. En català, l’expressió francesa trompe-l’œil es pot traduir com “enganyalull”, un neologisme català acceptat actualment. Es tracta d’un recurs visual que enganya la percepció, una il·lusió òptica per fer que el que es representa sembli real i tridimensional, com ara una pintura mural que simula una finestra, una porta, un jardí, una escultura. És una tècnica molt antiga, amb més de 2.500 anys d’història, però que continua viva i reinventant-se. Ha passat de les parets de temples i palaus a carrers i murs de ciutats contemporànies.

L’encàrrec concret consistia a decorar un gran centre comercial que havia estat declarat monument històric, motiu pel qual estava protegit contra modificacions estructurals importants. L’enganyalull semblava la solució perfecta per donar un aire renovat i lúdic a l’entramat de botigues, restaurants i hotels que el conformaven.

Una anècdota desconcertant va ser la demanda del client a l’hora de decorar els passadissos de l’hotel: “El marbre que vull que imiteu a les parets és aquest”, va dir, assenyalant amb el dit índex una mostra de marbre blavós, amb vetes blanques i una lluminositat delicada. De seguida vam entendre que la tria no responia tant a criteris estètics com simbòlics: volia el marbre més car, no pas per la seva bellesa, sinó pel que evocava. El simulacre havia de ser doble: d’una banda, visual; de l’altra, social —una ostentació disfressada de gust, un reflex del desig d’associar luxe amb estatus.

Com a biòloga i artista he reflexionat sovint sobre aquest fet: els humans som veritables especialistes en l’engany. És cert que altres animals han utilitzat disfresses per passar desapercebuts o, al contrari, imitat animals perillosos per espantar els més temeraris. Però cap no és tan sofisticat, tan reiteratiu ni tan pervers com l’ésser humà.

Amb els mitjans actuals, aquesta capacitat s’ha tornat inquietantment accessible. En trobem exemples aparentment banals arreu: terres que simulen antigues tarimes de fusta però que en realitat són imatges impreses en alta resolució; marbres que no són sinó materials sintètics amb patrons que imiten fidelment les vetes naturals; mobles shabby chic o texans esquinçats i envellits expressament per aconseguir aquest aire gastat tan de moda; identitats a les xarxes socials que projecten una felicitat fictícia o falsa com el catfishing; o la cirurgia estètica, capaç de transformar cossos i rostres per fer-los semblar més joves, més bells, més atractius.

També amb la paraula —la capacitat més distintiva de l’Homo sapiens— mentim constantment. Escampem l’engany a través de l’aire, el paper i altres ecosistemes digitals de comunicació. Els eufemismes, les mitges veritats, les fake news i les mentides directes poblen la nostra infoesfera. La intel·ligència artificial i els models grans de llenguatge emulen tan bé el comportament humà que sovint ja no és possible discernir què és original, singular o genuí.

L’historiador Yuval Noah Harari suggereix que la substitució dels neandertals per part dels Homo sapiens podria haver estat provocada per la capacitat d’aquests darrers per crear ficcions col·lectives, com ara les religions. Aquesta habilitat els hauria permès unir grans grups d’individus al voltant d’un objectiu comú. Potser l’engany —o la ficció compartida— forma part, en realitat, del nostre patrimoni genètic.

Vivim envoltats d’aparences fingides, trampes, paranys, hipocresia i miratges que confonen. Destriar el que és essencial exigeix un esforç sostingut i una mirada crítica cada cop més afinada. Però, per molt que ens hi esforcem, mai no podrem estar del tot segurs del que és “real”. El món tal com el percebem —amb els sentits i l’ego— no és la realitat última, és una representació transitòria i condicionada de la realitat. La percepció és un engany en sí mateixa.

El Buda ja es referia a aquest fenomen amb el nom de maia, entenent-lo com la confusió sobre la veritable naturalesa de les coses. Potser, més que eliminar l’engany, el vertader desafiament és reconèixer-lo. En un món on la
versemblança pot ser més poderosa que la veritat, el repte és aprendre a conviure amb l’engany amb consciència i ser el més sincers i honestos possibles amb nosaltres mateixos.

No cal falsificar bitllets de 100 euros. Al capdavall, els miralls sempre poden acabar esmicolats.