Segurament vas ser tu, la que em vas acostumar a totes aquestes coses, a sentir amb un esglai al cor, i inflar el pit i tancar els ulls després de sentir el que més m’agrada avui encara. La sensació que transmet una lleugera pujada pel camí és l’olor a herba fresca i el bordar del gos en arribar a casa com a benvinguda.

Llavors veig els rosers que protesten de l’ombra dels grans arbres i s’estiren en buscar la llum, mentre el somriure de les roses et fa l’ullet, i quan entre núvols es cola un raig de sol, són sensacions que et fan més trencadís, més voluble, igual que les fruites madures, a les quals has de tocar amb molt de tacte per no esgarrapar la pell, sensacions que en mirar l’ampolla de vi que tens davant, hi ha un cos viu i tancat i tapat, amagat en la foscor del celler, quina sensació de plor i de misteri... Què en sortirà, d’aquest empresonament sense carceller? Un moviment de canell, un tap que s’obre, i veus i olores com surt el líquid i s’escapa i sura en l’aire la vida, d’aquella que tarda, però també s’escapa.

Al mirar el metall d’aquella moneda, i t’imagines el silenci de la pedra del que el van arrancar, el foc que va viure per esdevenir a la teva mà, paraules sense so, mortes de sinistre, com si allò fos el normal que volies sentir, i en el fons, res com el cant de la gent somiant amb la llibertat, “com va la Chavela, beu aquesta ampolla amb mi, i en l’últim glop marxem vull saber quin gust té el teu oblit ”.