Per a molts de nosaltres, en el fons “trincaires”, van ser la joia de la transició democràtica, i bastant més. I així estàvem acomodats fins a rebre la garrotada que el Trinco, Toni Cruz i Llauna (Girona, 1946) se n’anà d’aquest món als quasi 79 anys. Resten Josep Maria Mainat i Castells (Canet de mar, 1946) i Miquel Àngel Pascual i Llinàs (Mataró, 1949).

Van començar a ser trencadors amb les seves cançons a començaments dels anys 70, encara amb el dictador viu i manant, i la censura va tenir de fer hores extres.

Exemple: El País, 29 d’octubre de 1976, i traduït, ja que la premsa diària no es podia fer en català. Deia: “Cent títols de cançons són qualificades com a ‘no radiables’ per la direcció general de radiodifusió i televisió. Entre els autors més prohibits figuren La Trinca, Víctor Manuel, Patxi Andion i un elevat nombre de cançons interpretades en eusquera, català i gallec.”

A poc a poc van esdevenir una icona per a Catalunya, i la resta d’Espanya, que aspirava a superar la dictadura, i que vam viure amb il·lusió la llarga transició.

Vam redescobrir un tret molt català: la sornegueria, ho sigui la capacitat de riure’s d’un mateix, i del mort i de qui el vetlla. Una forma poderosa de combatre, si abomines les armes per a les guerres i intentes resistir a la força bruta amb la força de la intel·ligència i la llibertat.

La Trinca es va obrir camí en una època en què Espanya era un estat aïllat per un Occident que la menyspreava pel seu regim feixista, blindat per una dictadura d’extrema dreta que intuïa que qualsevol influència exterior en faria tremolar els fonaments.

I així va ser dels anys seixanta en amunt, ja que el sol, la mar i la baixa paritat de la pesseta garantien unes vacances esplèndides als turistes d’economia refeta de la resta d’Europa, que començaren a envair platges i muntanyes, amb les butxaques plenes de divises i la idea que viatjaven al Tercer Món.

També el Maig de París, el moviment hippy, la imaginació al poder... que no havien arribat del tot encara; però a Catalunya, on estàvem fets a una repressió ferotge i continuada, aquests moviments contestataris del món lliure obrien una escletxa per on entraven amb notables dificultats llum clara i aire fresc.

Això va ser La Trinca. Se sabien la forma i ser de la dictadura tan de memòria com nos, ja que Toni Cruz és del 1946 i jo soc nascut el 1945. O sigui va néixer i viure sota una dictadura fins als seus trenta anyets.

Així, van retratar el modus polític del franquisme en la seva cançó Califa. L’Església catòlica a In saecula saeculorum. L’escola i la seva ensenyança a El meu col·legi.

El sexe a Sevillanes de la proveta. La llengua a Coses de l’idioma. El Barça a Botifarra de pagès. El feixisme a La faixa. Recordem:

“La faixa està de rebaixa, no se’ls veu gaire optimistes, aquests fabricants de faixes, altrament dit feixistes...

Companys, la faixa ens oprimeix i ens domina, cal cremar totes les faixes i els feixistes de propina.”

Doncs el disc és de 1973, i fins al 1978 no s’estrena tímidament la democràcia.

La seva Festa major és tota una obra musical i teatral que cobreix el pregó, l’anada a ofici, el sermó, les sardanes, el concert, la processó, els gegants, el castell de foc, l’envelat, el ball de rams i passi-ho bé!

També toquen la natura i el seu abandonament a El Danubi blau. La Transició, a Un gran dia. La censura a Avanti popolo. El super-ministre Fraga Iribarne a Alça Manolo.

I així podríem continuar, ja que cada cançó té el seu missatge trencador. El 1968, aquests enfants terribles, en un espectacle a Arenys de Mar, van decidir fer-lo tot en català i van observar que això feia respondre al públic amb entusiasme, i va semblar que alguna cosa començava a anar pel bon camí al nostre país.

La família de Toni Cruz ha fet un comunicat laudatori del qual destaquem:

“Fundador d’aquell trio que es va carregar el franquisme a base de guitarres i rimes de doble o triple sentit. En Toni va demostrar que es podia fer crítica, rialla i música, sense deixar de ser estimat pel poble i temut per segons quins ministres.”

Bé, llarga vida a la seva obra i la nostra memòria, i acabem amb un tastet. He escollit Els tres mosqueters, de 1972. Era el primer gran boom de la construcció i l’emigració, sobretot d’andalusos, es feia notar a diari amb l’arribada dels trens del sud. A Tarragona ho recordo com un espectacle visual de gran magnitud, amb l’arribada i parada diària del tren anomenat El Sevillano.

La Trinca va tractar el tema de l’emigració amb una gràcia i delicadesa que ja voldrien els de Vox, quan recorden aquesta realitat actualment.

Aquesta és la lletra, la música la tindreu de buscar:

“Somos los tres mosqueteros, del ram de la construcció,

i al que ens digui manobres li fotem cop de maó.

Me s’ha comprat una Derby i també un televisor.

Fa molt temps que so arribat i ja em sento català,

i jo ja dic ‘xarnegos’ als que han arribat més tard.

Mira si estic integrat, que m’agrada el pa amb tomàquet.

I ara em foto el carajillo amb aromes de Montserrat.

Som catalans, sí senyor, som catalans!”.