El poeta vallenc Carles Cardó va exclamar: “Ens cal la nit per poder veure el cel”, i també la mirada a un tronc cremat, fosc, callat, ennegrit, que va patir el foc i anys després ha servit de negre record. Mentrestant, gaudir de la frescor del vespre que toca la cara, i en algun moment despertar, amb els ulls clucs, i notar la felicitat d’una pell tèbia al costat, com un viatge; a iniciar-lo, com aquella ampolla de vi, que vas guardar sense tindre un dia clar per obrir-la; és incòmode guardar-la, per què? Quin dia serà millor que avui?

Potser tindre davant una fulla de paper en blanc, i tenir d’omplir-la, fa més respecte que obrir aquella ampolla de vi.

Com a anècdota, miro el vi com a amic, també el miro com a escriptor, i l’oloro, i m’autotransporto amb les seves aromes, i m’escapo lluny, igual de nit, i li redimeixo les paraules banals amb poesia, al sentir que no existeix la nit sense el dia, o la fosca sense la llum, i torno a l’ampolla de vi, com una casual coincidència. És igual veure un paisatge en el fons de la copa, una cultura enganxada d’aquest ancestral cultiu.

En molts petits pobles productors de vi, en temps d’obrir les botes o dipòsits de vi, penjaven al llindar de la porta una branca de pi, i diu el costum popular que “si hi ha pi, hi ha bon vi”.