Va ser Josep Conangla i Fontanilles qui, en una conferència l’agost de 1924 al Centre Català de l’Havana, va batejar amb el nom de “Galeusca” els acords que des d’un any abans tenien lloc entre organitzacions de Catalunya, el País Basc i Galícia per tal de caminar cap al reconeixement i la sobirania de les respectives nacions. La suma de les primeres lletres de cada nació conformarien la denominació de l’espai de coordinació.

Des d’aleshores, els acords a tres bandes entre catalans, gallecs i bascos han estat una constant discontínua, sovint puntual o merament simbòlica, a redós del context de cada moment i les formacions de cada territori, que han apostat en cada ocasió per enfortir aquesta fórmula i les seves possibles potencialitats. Així, al llarg d’aquests més de cent anys, des de la dictadura de Primo de Rivera fins a l’actualitat, passant pels anys republicans, els de la comtessa bèl·lica, els de la dura postguerra, la represa cultural, la transició i el període autonòmic dels nostres dies, han existit propostes ben diverses que han anat en aquesta direcció de coordinació amical, algunes de caràcter polític o de vocació electoral —als comicis europeus, per exemple, o per fer evident l’aritmètica parlamentària al Congrés—, i d’altres com a punt de trobada del teixit cultural, lingüístic o literari que es plantejava la suma de complicitats entre els tres territoris.

Són un recull de noms, iniciatives i dates, de les Irmandades de Fala a l’imponent mirall irlandès, i del galleguisme de Castelao a les emotives ofrenes florals, passant per Leizaola i la consistència de l’hegemonia jeltzale —pel que fa a la participació basca—, les referències que ens venen en ment cada vegada que fem la cua a la porta d’embarcament de la terminal de l’aeroport del Prat per agafar un vol cap a Galícia, com hem fet algunes vegades en dates tan assenyalades com les d’avui: 25 de Xulio, Dia da Patria Galega.

La fina pluja que sovint aclareix les pedres plenes d’història —suposem observada des de les característiques tribunes vidriades dels pisos superiors que donen al carrer, a la recerca dels dies assolellats— no ens impedeix connectar amb una ciutat d’arquitectura atlàntica, que ens sorprèn sempre pels carrers laberíntics del centre històric de Santiago de Compostel·la, els seus porxos laterals i la quantitat de racons captivadors de reminiscències medievals. Si l’art és arreu, també de manera pendular van arribant els peregrins que porten dies o setmanes avançant per algunes de les ramificacions del Camí de Sant Jaume. La Praza do Obradoiro esdevé, per motius propis, una imatge referencial a la qual cal poder dedicar la nostra atenció.

És aquesta tradició urbanística d’aigua, pedra i vegetació la que produeix que el disseny dels nous edificis universitaris —com els de l’espectacular Facultat de Comunicació, a la fotografia, les jornades “Perante a nova Lei do Audiovisual: Análise e perspectives”— sigui encara més impactant per la seva projecció d’amplis espais diàfans amb escales sobreposades i sales de sostres agegantats equipats amb totes les novetats tecnològiques. Després d’una intensa jornada de ponències acadèmiques, debats, idees i projectes, el cafè de pota ens predisposa a interessants sobretaules a cavall de Barcelona, Bilbao o Santiago.

L’endemà al matí, el recorregut pels carrers compostel·lans, amb el so dels gaiters de fons, ha de continuar. El final de l’itinerari que ens hem marcat abans de dirigir-nos de nou cap a l’aeroport compta amb un punt fixat al mapa: el convent de San Domingos de Bonaval, allà on reposa l’escriptora Rosalía de Castro i l’esmentat assagista Alfonso Daniel Rodríguez Castelao.

Al panteó de gallecs il·lustres hi hem viscut algun dels actes més emotius de la nostra vida. Però això, és clar, serà un altre article.