Era un pobre estrafolari i esclafanyit, però la seva constitució física encara li permetria ser arrogant, exigent. La seva mancança esdevenia de la situació familiar deplorable que havia desviat del cap, pel fet d’haver mort la mare i haver quedat sol. A partir d’aquell moment va prendre una decisió solemne: fer-se pobre, i en aquest cas res millor que demanar caritat i, per a tenir-la a mà, situar-se a una cantonada d’un carrer del barri dels rics, decisió que l’obligà a anar vestit bé, volem dir normal, així la policia no es posaria amb ell,   ja que només allargava la mà quan observava persones amb possibilitats de treure’ls-hi  alguna cosa. És a dir, podia ser desnerit més no neci ni beneit, o dir, tarat.

Un dia va veure que sortia d’una casa que semblava un palauet per una porta enreixada que guardava un portaló de caoba, un home ben escrupolosament ben vestit, ja sabem sabates de xarol, camisa de popelín, corbata de seda, barret tou negre...

‒Aquesta és la meva. Senyor ajudi’m

L’altra sense pensar-s’ho li allarga un bitllet de 500 euros.

El pobre es quedà astorat, tant que no li sortí de la boca donar-li les gràcies més entonades.

Tardà setmanes a veure’l de nou. Ell, no obstant situat prop del palauet esperant l’ocasió.

Finalment tingué sort.

El gentilhome li allargà aquest tomb 250 euros.

Ell va pensar: “Bé, continua sent millor aquesta quantitat que res”.

Al mes següent, el nostre amic li tornà a allargar la mà, el palatí li va tornar a reduir la quantitat, lliurant-li només 50 euros.

Aquesta vegada, el pidolaire  no va poder contenir-se i li va reclamar:‒senyor: abans em donava 500 euros, després 250, i ara només 50! Què està passan.

El patrici s’omplí de paciència per aquella sortida de ximplet, amb tot va sospirar i li va explicar:‒Quan vaig començar a ajudar-te, la meva situació econòmica era estable i els meus fills eren petits. Però amb el temps, la meva filla va ingressar a la universitat i les matrícules, llibres i transports  són costosos, així que vaig reduir la quantitat a 250. Ara, el meu fill també ha començat la universitat, i les meves despeses han tornat a pujar, per això només te’n puc donar-te 50.

El captaire, arrufant les celles, veient el panorama a venir li va preguntar:

I quants fills té?

Dotze, va respondre l’home.

Panorama que l’indigent, alarmat va replicar: I pretén pagar-los la universitat a tots,  amb... els meus diners?!

L’altre rigué per la sortida. Així és la vida, noi...

Llavors quan tots cursin estudis, ja ho veig venir, penso que hauré de ser jo el que l’ajudi.

        Tindrà cara el rufià?