La farina s’amuntega blanca, l’aigua cau i rellisca, l’oli regalima generós, i un raig de vi ranci la perfuma, l’ou es barreja i tots aquests ingredients es remenen, després un polsim de sal fina, un tast de sucre i un rajolí d’anís. Seguidament,  busco el forn calent i damunt la safata ho entro amb la pala, miro l’hora i espero fora, mirant de tant en tant com el temps passa, i van marxant les fosques de la nit, neix sense pressa el dia. Allà, damunt la carena, un tímid raig de llum arriba fins a la portalada de casa, el cel és net, i fumeja la xemeneia que porta flaires de forn encès amb aromes de pinassa i coca feta amb mà, i vas llepant-te els llavis pensant com sortirà la coca, poc bufada, però sense res que sigui estrany, al sortir ben calenta, llavors, un polsim de sucre fi, que amb la calor de la massa es converteixi el sucre fos, un caramel diria jo, i deixar que es posi tèbia durant uns moments, i instants després, amb el ganivet de serra, tallant trossos de tres dits d’ample.

El cacau en pols s’espera al cassó i la llet calenta el va omplint, com si fi fos glop a glop, el foc gemega i remeno amb un l’estri de ferralla sense deixar de mirar, com la canalla. Va espessint, i deixo refredar, sense deixar de mirar, veig pujar bombolles que cauen dins i trec de l’infern el cassó, i vaig les tasses omplint, no ha caigut ni una gota; amb la cullera tasto i els ulls acabo de tancar, i no de malestar; amb la dreta agafo un tall de la coca tèbia, i respiro profundament, suco dins la fosca densitat marró de la tassa, i torno a perdre l’enteniment gustant en el que tinc davant.