No havia nascut el dia encara i ja tenia les sabates de muntanya ben lligades, el cel clar, d’un blau indecent. Aquest color no està dintre la gamma de colors tradicional, però per a mi tenia aquest color.

Tot a punt per entrar al bosc d’alzines i roures, bedoll i aurons i altres arbres planifolis, és a dir, arbres de fulles amples, que a diferència de les coníferes els pins, són com d’agulles.

Aquests boscos són més obacs i fan que la humitat es conservi millor enmig de la fullaraca i que guardi més temperatura el terreny, ja que queda més resguardat de l’aire.

Després d’aquesta introducció, jo també m’introdueixo rere un corriol de senglars o cabirols  seguint el bell mig de l’arbreda.

Un bolet de nom científic Cantarellus cibarius és groc i surt amb les pluges de primavera i estiu, apreciat per posar en estofats i salses de carn, també saltat amb una bona botifarra esparracada.

La tasca de trobar-lo no és fàcil enmig de tantes fulles de colors similars, i amb les llums que varien els colors de les ombres i els rajos de sol que fan creure el que no és, a vegades et sents enganyat per aquesta paleta de colors canviants i les diferents llums que és projecten en el fons del bosc.

Tot i així, la persistència i les ànsies de tafanejar racons, soques mortes, molsa i verdets va donant els seus fruits i omplen el volum del cistell, però més d’una vegada et sents traït per la il·lusió del moment i en arribar al lloc amb totes les ganes d’agafar un rossinyol de més, veus que ha  estat la mala passada de boletaire i un grapat de fulles ben posades han fet il·lusionar un pobre micòleg i micòfags.