Una notable diferència és que les vacances se circumscriuen al període de permís laboral i l’estiueig abraça com a mínim els mesos de juliol i agost. És l’acció de passar l’estiu en una residència diferent de l’habitual. A Catalunya, començant per Barcelona i les classes urbanes més benestants, es va iniciar a finals del segle XIX, després dels inicis de la Revolució Industrial.

Estiuejar requereix com a mínim un camp base on trobar quietud i estabilitat i estar disposat a una actitud tediosa, que és molt diferent de l’avorriment. L’actitud tediosa és una disposició potser inclús espiritual per passar hores badant i observant i participant dels jocs i vida pròpia dels estiuejants.

Estiuejar no és pròpiament viatjar, sinó desplaçar-se, canviar de lloc i tornar com les orenetes al lloc d’estiueig.

L’estiueig permet lectures pausades d’obres literàries, i altres menudeses intel·lectuals; mentre que el tràfec de les vacances difícilment ho consent.

I si no volem seguir remenant i comparant, podem rellegir Josep Carner, que al voltant de l’estiueig va deixar escrit  cent anys endarrere:

“Altra joia no demanis que el jardinet, el recer, on sospira el roser i fan xiscles florals els geranis. Menjar-se un préssec mollàs, cloure els ulls i sentir la nota llunyana de la granota en algun fresquíssim jaç”.

O sigui que aquest agost podríem dir a casa nostra que la dona fa vacances a l’agost i nos profundament jubilat estiueja; i encara que sembli el mateix potser no és així.

Vacances o estiueig, venim de cinc dies de gaudir de l’Ampolla i el seu delta. Hi he dedicat un parell d’hores diàries a fer camins amb bicicleta pel defora proper. Els arrossars estan tots coberts d’aigua i comencen a rossejar; és qüestió de dies que passin del verd al color palla. Les grans maquinàries supliran les poblacions agràries d’abans, dallant, ventejant, ensacant i transportant palla i gra.

Hem voltat el Goleró, la bassa de les Olles, el port de les muscleres, i el seu redós d’arrossars és potser la part més feréstega entre el far del fangar i el poble de l’Ampolla.

Dos dies al mas de Lilla, que vol dir estiueig o no, i ara, com hem dit a l’últim article,  farem muntanya i contemplació al país dels Pirineus.

Així, al setmanari que ve, quelcom direm del Pirineu altiu i estimat. Però, i des del mas, llegeixo l’entrevista que li ha fet Francesc Fàbregas G. a la Nova Conca al Sasha Amorós. És una delícia.

Ja porta cinc anys fent estudis superiors de música a Moscou, i explica que, si tot va bé, l’any que ve seguirà estudiant a Viena, que la considera la capital mundial de la música, i on confia realitzar el seu somni de ser considerat director d’orquestra. Conductor, en l’argot dels melòmans de les últimes fornades. Quan parla de Catalunya emociona.

Diu que la seva connexió amb Montblanc i Catalunya és molt forta i que a Rússia intenta donar a conèixer Catalunya i la seva cultura. Tinc un sentiment catalanista molt fort; quan torno a Catalunya, el primer que es veu des de l’avió és el cap de Creus. No em puc aguantar i començo a plorar de felicitat, perquè sé que soc a la meva terra i, creieu-me, no n’hi ha cap de tan preciosa com la que tenim. Doncs visca el Sasha, i només amb disset anys.

Aquesta setmana també ha fet un any del Puigdemont “vist i no vist”.

Li vaig dedicar un article en el meu últim llibre, Mar i muntanya, que es donarà a conèixer a Lilla, per la Festa Major d’estiu d’enguany. Es ressalta  que a Europa hi ha periodistes que opinen, que no hi ha cap polític capaç de tenir aquesta actitud envers la vida i la política com ell.

L’audàcia de la seva personació a l’arc de Triomf de Barcelona, i el seu escapisme, a l’estil Houdini, són similars a l’audàcia de l’operació urnes, i ha posat una vegada més en evidència la impossibilitat pràctica de derrotar Catalunya per la via de la repressió i de la violència.

Esperem que no sigui el Tribunal Constitucional qui el derroti, ja que, ratificada l’amnistia, només cal dir sí a les cautelars demanades i que torni “provisionalment” a Catalunya d’una vegada, com a símbol de bona fe política i del compliment de la mateixa sentència del Constitucional.

Acabo de veure per TV3 el Gamper que vol dir tornar al Barça femení i masculí de les meves petites il·lusions. Au, 5 a 0, primera golejada.

Bé, doncs, marxem cap al país dels Pirineus, i seguirem amb les cròniques estivals.