Li posarem el títol amb què vaig acabar l’últim article, Fer vacances o estiuejar, perquè fins a la rotativa de la Nova Conca s’està una setmana de vacances, en el que a lleure i oblit ens ha convidat.

Ara, escric des del Forcall, un poble del Maestrat valencià, que està a 700 metres d’altitud i té uns 500 habitants, envellits, i de mitjana edat cap amunt. Se’ls veu gent de la terra i que xerren en un valencià força sorollós. Just quan marxem comencen les festes, i amb la tradició dels bous, també en diuen vaques, per la plaça del poble i el bou embolat.

Ja hi hem estat altres vegades. És el poble dels avis paterns de la meva companya, i encara es recorda de quan jugava per la plaça i els seus carrers de menuda.

Ara, a l’hotel en mans d’un grup d’hispans, que no tan sols no parlen valencià, sinó que fins per entendre el castellà, que es parla a la península, a voltes tenen dificultats i desconeixement de lloc i situació. Potser n’aniran aprenent si hi fan llarga estada. Andorra, que també quelcom direm, passa el mateix.

Les ramades i ramades d’hispans, que sense el protagonisme de les pasteres està ocupant llocs de treball a Catalunya i Andorra és molt notable, i fins sembla que la senyora Orriols d’Estat Català, perdó vull dir Aliança Catalana, quasi que no es queixa, i que l’Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, diu tota sentenciosa que els sud-americans són preferents, perquè tenen la mateixa llengua, cultura i religió que els ciutadans d’Espanya.

En fi, seguiré amb la forma de pensar que tenia el meu mestre de vida articulada en Josep Maria Espinàs, que, per retornar al Maestrat i rellegit el seu viatge a peu per l’Alt Maestrat de l’any 1990, i tal com ell va fer, hem anat a dinar a casa Amada d’Anglesola, al Maestrat aragonès, i allí entenen el català, però ja parlen castellà, i a Anglesola, del llatí ec-cèsia, esglesieta, però al rètol d’entrada al poble diuen els aragonesos Iglesuela.

Bé, el castellà aclapara i els que venen de fora li diuen espanyol, però jo seguiré fent com el meu mestre Espinàs, que en els seus noranta llibres ha deixat escrit:

Tu pots tenir moltes llengües, però només hi ha una llengua que et tingui a tu.

Doncs bé, quasi sempre per a l’agost, i només hi manco els últims quaranta anys, sempre amb vaixells de 8 a 16 metres d’eslora, hem navegat a motor i vela i hem anat a les illes, a les Balears.

Enguany, i més o menys assenyadament, passem l’estiu sense aquest tipus de navegació, diguem-ne navegació estroncada, però per compensar, hem anat a l’Ampolla a veure el vaixell Laidac i a més a més de regar-lo amb aigua dolça, que sembla ser li agrada, li hem dit el perquè de tot plegat, i que el tindrem a punt per a quan li toqui salpar.

Doncs del mar, vam passar a la muntanya, i així faig propaganda de l’últim llibre meu, “Mar i muntanya”, que es presentarà ara a Lilla, per la festa major, però recordant que no es ven; només es regala, i quan s’acabi l’edició, el que el vulgui, sempre se li pot enviar un trosset de núvol, en format PDF.

País dels Pirineus. Ha sigut una estada de cinc dies a l’Arinsal 1.450 metres d’altitud, i no els 1.300 que hi vaig deixar escrit en alguna altra ocasió. Déu-n’hi-do, la diferència. Ja notava que em deformava, i es veu que no era per l’edat, sinó per l’altitud. Dos parelles i a casa dels amics, coneguts i tractats d’anys i panys.

Estem a mig agost, molta gent, tot molt ple, inclòs Arinsal, que a peus de pistes, fins ara s’hi veia més gent a l’hivern que a l’estiu. Doncs crec que estan equilibrant. Coses del reiterat primer món en què estem vivint. I si surt el dubte lingüístic, les autoritats andorranes et recorden: En català ens entendrem!

Tornem al Santuari de Meritxell en un acte d’acció de gràcies, que inclús pot ser agnòstic, i ens trobem amb una Missa oficiada per dos bisbes i des de la zona crestallada que va dissenyar l’arquitecte Bofill, vaig contar només 11 feligresos. Pregunto al sagristà amb missions de seguretat a la porta principal i em diu que són el bisbe emèrit de la Seu, monsenyor Vives, i el copríncep d’Andorra i actual bisbe de la Seu d’Urgell, Sr. Serrano, que és un jovenet de 48 anys nascut a Tivissa. Diu que no és cap festa especial i que hi ha vegades fan celebracions privades.

Dediquem una jornada a la Catalunya Nord. Objectiu: dinar a Prada de Conflent. Cliquem Prada, “restaurants que t’atenguin en català” i decidim anar al cafè de la pau a la plaça de la República. La Pau és un rètol que diu “la paix”. L’encarregada entenia el català, pro se n’anava al francès i, si seguies insistint, es redreçava moderadament.

El seu company t’entenia, però et contestava en francès. Dels cambrers joves un res de català i l’altre es defensava.

Prada, quants records. Ara dels 17 al 23 d’agost s’hi celebra la 57a Universitat Catalana d’Estiu, enguany amb cartell original de Matías Palau i Ferré, segons foto que s’acompanya, i en el que s’observa el rerefons murallat de Montblanc.

El 1976 amb 30 i 20 anys, ja vam estar-hi amb la meva companya, a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, la primera mort el dictador, era el quart any que se celebrava. Quina meravella l’explosió de llibertat, venint de Catalunya, sortint d’una dictadura feixista, i encara tot per definir.

Tot el dia cridant llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, fins que un grup de valencians van matisar, aprofitant que el feminisme encara estava en fase embrionària, i van replicar amb el crit de: llibertat, amnistia, i una tia cada dia.

Mira, ara, una setmana més tard ha començat un any més, i ha passat en Puigdemont, per recordar-nos que el català a Europa segurament un dia o altre arribarà.

A l’hora baixa i a Arinsal, partida del “prat de la vella”, on habitem, ja tenim clar que restem tancats, fins a l’endemà, però ens quedem el paisatge com a penyora, i amb paisatge inclòs, practiquem l’esport d’anar cadascú a la seva bola, perquè no tot és fer camí, també és bo escoltar, mirar, badar, comparar, escriure, que a vegades es fa, per comunicar el plaer del que s’ha vist o sentit.

I així ho anem deixant, i el 29 divendres, quan retorni el setmanari lleugerament descansat; a Lilla, ja entrem de ple a la nostra festa major; la del darrer diumenge d’agost.

I de nou sabrem qui fa vacances i qui estiueja.