El Canigó és l’estendard muntanyenc que ens guia. Fent via per l’AP-7, hem travessat l’Empordà tot saludant la piràmide que l’arquitecte Bofill va projectar als anys setanta al Pertús, amb les quatre columnes ben presents. Després de les tradicionals cues quilomètriques -avui encara d’actualitat a l’altura del Voló-, ens dirigim cap a Ceret, que serà la primera de les diverses localitzacions nord-catalanes d’aquests dies plàcids d’estiu.

La capital del Vallespir -i de la cirera- conserva encara un aire emotiu de festa major perpètua, de banderetes que engalanen de banda a banda la plaça de la República i el bulevard Jofre, amb la façana identificativa de la porta medieval, entre dues torres decorades amb finestres i balcons. Seiem al Gran Cafè, que manté l’estètica d’antany, amb la seva àmplia terrassa de tauletes rodones que, al seu torn, ens conviden a llegir L’Indépendant, el rotatiu de capçalera que és arreu. I ens hi imaginem les estades, dècades enrere, de Braque, Soutine, Chagall, Dufy, Cocteau i tants d’altres. I seguim passejant, i dinem a la plaça de la Font dels Nou Raigs, amb una sobretaula animada, a l’ombra dels plataners, amb disquisicions filològiques i debats sociolingüístics d’un present canviant que volem transformar.

A la tarda, prenem de nou el cotxe per arribar a Perpinyà -la catalana- a l’hora convinguda pels compromisos periodístics rossellonesos. Més tard, ja amb els projectes encarrilats, tenim temps també per a gaudir del centre del món, del Boulevard Wilson, el Parc Municipal i apropar-nos al Palau de Congressos, abans de deixar-nos captivar per la simbologia del Castellet, l’emblema de la sempre fidelíssima vila, a l’exterior del qual farem el cafè l’endemà al matí, just abans d’encaminar-nos cap al Conflent.

Camí a Prada -a més de possibles minaires i llauradors- la fruita de la darrera collita hi és ben present i s’ofereix en alguns vorals de la carretera, amb cartells casolans i senyeres onejant, que així ho indiquen. L’agricultura, sense dubte, té un pes específic al Departament dels Pirineus Orientals, per bé que la imatge que associem a Prada és sempre vinculada a l’àmbit intel·lectual, ja sigui pel festival Casals que cada any omple de música la població, pel llegat del mestre ordenador de la llengua catalana -Pompeu Fabra hi és enterrat- o pels centenars d’estudiants que cada agost s’allotgen al Liceu Renouvier per fer realitat el marc nacional de Joan Fuster.

Prada és sempre lloc d’idees, coneixences i records. Són les tertúlies improvisades al voltant d’un imaginari compartit, les estimulants classes convertides en àgores del coneixement, i també els balls pirinencs a la plaça, després de travessar caminant el pont sobre el riu Tet. Prada és l’església de Sant Pere -amb la Mare de Déu de Montserrat-, els documentals emotius projectats al cinema Lido i els fonaments històrics de l’Hotel Hostalric.

És aquest el marc en el qual des de fa més de mig segle té lloc la Universitat Catalana d’Estiu, aquest espai d’interrelació territorial, acadèmica i cultural que analitza el present i fa propostes de futur. I l’edició d’enguany, és clar, ha estat per a nosaltres, encara més commovedora. Els arbres acolorits del cartell d’aquesta 57a UCE, obra del pintor Maties Palau Ferré, connecten amb la tradició avantguardista de la Universitat de Prada i, a més, la connexió entre les tres grans formes cromàtiques de la composició pictòrica, que s’entrellacen, ens trasllada a la mateixa realitat territorial del domini lingüístic.

Una pintura dels anys setanta que, avui, més de cinquanta anys després, pot ser motiu d’inspiració per a les reflexions, els debats i els plantejaments que, des de Prada, poden germinar al llarg dels propers mesos i anys en qualsevol dels indrets de la nostra geografia sentimental, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.