Si no llegeixes humor tindràs el tarannà agre.

AAruk Bom’assa era un rei d’un país centreafricà que aterrà al nostre per fer-s’hi un palauet. Arribà amb la previsió  d’un dia “per fer negocis”.  Com sigui que era un garrepa va vigilar molt de prop la construcció del palauet que el situà en un indret mitjà de les nostres comarques, tan mitjà que ja no recordem el seu nom.

Tot i que el lloc no era important el palauet acabà brillant dalt un turó, per tant, acabà sent un referent, és a dir, un palauet de flaire renaixentista amb  columnes a la fatxada, tirallonga de finestres als laterals, volutes coronant les finestres dels exteriors, i a dins, marbres de Carrara, 20 habitacions amb cortinatges de vellut, un dormitori reial amb pali, menjador-pairal  amb vitrines  plenes  d’objectes tribals de plata i, no podia faltar una estança-biblioteca amb no massa llibres, abarrotada de banyes i caps de feres procedents del seu exòtic país penjades a les parets.

Durant una bona temporada arquitectes, paletes, fusters, electricistes i tot el que s’apreciï per fer una construcció com cal estigueren presents a l’obra. Una vegada llesta l’edificació, arribà l’hora de donar color a l’edifici, i aquí esdevingué el gratament de cap a Aruk, que li feu consultar al ministeri d’Hisenda del seu país —que era el que pagava l’obra amb calés del seu sofert poble— veure qui li podia fer aquella magna obra de decoració. El seu Sr. ministre d’Hisenda, míster Spencer Mouganta, li proporcionà tres empreses acreditades: una de xinesa, una altra d’europea i una tercera d’espanyola.

Bom’assa volgué interrogar els respectius directors generals d’aquelles empreses personalment. Començà per la xinesa. El director general, Xiu-Ming li digué que el pressupost pujaria 3 milions de dòlars. Al preguntar-li per la distribució, la desglossà d’aquesta manera: 1 milió per les pintures; 1 milió, per la mà obra; 1 milió per a l’empresa.

Seguidament, es posà en contacte amb el centreeuropeu Herr Rudolf Bromer, aquell Sr. va pressupostar 7 milions, distribuïts d’aquesta manera: 3 milions per a pintura alemanya de primeríssima qualitat que mai més es diluiria;  2 milions per a mà d’obra especialitzada i 2 milions per a l’empresa. Finalment, cridà a l’espanyol Abdón Carrillero, un home amb cara plena de cicatrius, vestit amb americana creuada i corbata florejada. Digué que era director d’un Ministeri, i li oferí sense pensar-s’ho gaire que la pintada li sortiria  per 10 milions d’euros.

Ans l’estranyesa de líder negre per la notòria diferència, l’altre se li despenjà sense embuts: “Miri, 4 milions seran per a vostè; 3 milions seran per a mi, i els 3 restants els donarem als xinesos perquè li pintin el palauet”.