No fa gaire, sortint del camp de tomaqueres em vaig trobar amb el veí de la terra veïna, home fet pel sol i els anys, enamorat de la terra que llaura i ensulfata, pendent de l’aigua i els animalons que es mengen les fulles dels enciams i també les fulles de les albergínies i pebroters.

DoDoncs, al sortir, em va fer la salutació clàssica de tocar amb els dits i cura aquella boina que va perdre el color negre a còpia d’aguantar aiguats i gelades i totes allò que pot resistir una persona de camp, sense que se li mogui ni un sol muscle de la cara. Aquest capell clàssic, entre les persones de certa edat, ha sigut la indumentària de sempre entre la gent d’aquest ram. Un toc de gràcia entre persones que entenen el fet de saludar, com un acte de cortesia i amabilitat, i més avui, que aquest toc, discret i a la vegada representatiu de la bona educació i deferència vers l’altra persona és cada vegada més escàs.

Res a dir, tampoc, del toc a l’ala al barret d’estiu, estil de Panamà, de color clar i un vol mitjà, elegant i clàssic de les calors i xafogor dels països del tròpic de Centreamèrica i Africà.