Anem a la notícia dels diaris i altres mitjans de comunicació. Des que hem entrat a l’estiu han posat de manifest una notícia de caràcter preocupant, referida a l’ona de calor que estem patint, amb unes temperatures més desorbitades del que estàvem acostumats. Ens han fet saber que, al sud del continent europeu, aquests escalfaments podrien assolir rècords per culpa d’una cúpula, dita també dom de calor, estacionada sobre la regió a l’estiu, en la qual ens trobem nosaltres.

Aquest fenomen es produeix a partir d’un sistema d’altes pressions que fa de tapadora, i provoca que sota l’aire calent que hi ha, quedi atrapat, i no pugui fugir, amb la particularitat que cada vegada n’hi ha més de manera comprimida i es va fent més calent. La nostra preocupació, que genera aquesta notícia, és que els doms poden durar dies i setmanes. Només poden desaparèixer, quan aquestes zones d’altes pressions s’alleugereixin i afluixin amb l’entrada d’aire més fresc.

Aquest aire calent no és tan sols l’escalfament dels raigs solars, que també queden atrapats i ajuden a l’escalfament, sinó el continuat augment del CO₂ a l’atmosfera. La funció d’aquest gas, de manera mesurada, era l’efecte hivernacle, un procés pel qual la Terra guarda la calor del sol i permet l’existència de la vida i, a la vegada, l’equilibri tèrmic del planeta. Però, ara l’esmentat gas, al no poder-se escapar, amb la seva desmesurada concentració en l’atmosfera, per la crema de combustibles fòssils i altres activitats humanes, ha provocat un escalfament global que està alterant els patrons climàtics mundials a què estàvem acostumats.

Per aquesta raó la concentració innecessària de CO2 a l’atmosfera dona com a resultat les cúpules d’altes temperatures que, a desgrat nostre, ens toca experimentar de mala manera els estius. Però no tan sols es dona l’augment de temperatura a nivell global, sinó també augmenta la freqüència i la intensitat de fenòmens meteorològics extrems, que ens ho poden fer passar malament: sequeres, incendis...

Amb data 1 de setembre de l’any 1981, quan un servidor s’iniciava de mestre en una escola, en una classe de socials, amb cursos de quart i cinquè de l’Ensenyança General Bàsica d’aleshores, ja parlaven d’un CO₂, com a factor que donava vida a la terra, i que aquest gas, com l’escalfament solar de l’aire calent, tots dos desapareixien a l’atmosfera.

Han passat quaranta anys d’aquelles classes i, aleshores, no hi havia transatlàntics que contaminessin amb CO₂, ni la infinitat de transport aeri, on cada minut de l’aeroport de Barcelona surt un avió, o les petroquímiques, etc. Sí, els governs en són responsables, com les multinacionals, com també la societat en general, per estirar més el braç que la màniga.

S’ha dit que les erupcions volcàniques contaminen molt, però els estudis científics posen de relleu que la màxima responsabilitat esdevé de les activitats humanes, que han propiciat el canvi climàtic. Caldrà prendre consciència del tema, que ja està traspassant els límits, i a la vegada cercar solucions, mal sigui amb un gra de sorra o un camió. El nostre esdevenir està en joc.