En la imatge una pluja de bafarades ben diferents, totes plenes d’opinions: «bla, bla, bla». Una sàtira de la xerrameca. M’incloc.

L’opinió és una valoració subjectiva, arrelada en creences i valors. No busca la reflexió pausada, sinó la reacció immediata (o immediota). Hi dominen la rapidesa, l’exageració i l’exabrupte. Massa opinadors pontifiquen i emeten judicis amb to dogmàtic i sentenciós, com si fossin infal·libles. Quan l’opinió desqualifica la discrepància i es fa irrefutable es converteix en propaganda.

Opinar s’ha convertit gairebé en un  esport de moda. En molts debats, s’imposen les veus més obstinades i més cridaneres. Aquesta dinàmica travessa els conflictes polítics actuals, tant d’aquí com d’arreu.

Les xarxes socials, els reality shows i la premsa groga amplifiquen aquesta deriva; també, malauradament, ho fan algunes sessions del Congrés i cimeres internacionals. El resultat és un ecosistema on predominen el safareig, el soroll i la manca de pensament ponderat.

L’opinió s’ha desbocat i l’argument retrocedeix. Potser perquè, quan opina, l’home es creu déu; quan reflexiona, es descobreix captaire (amb perdó de Hölderlin).

Reflexionar bé demana temps: aturar-se, estudiar, avaluar totes les opcions, posar-se en el lloc de l’altre i buscar l’equanimitat. Però el ritme informatiu actual no deixa espai per al silenci ni per a la pausa.

La llibertat d’expressió és un pilar democràtic, però expressar-se no eximeix de responsabilitats. I massa sovint, els més taxatius són els menys competents, mentre els més savis callen: és l’efecte Dunning-Kruger.

En temps de presses i soroll, convé reivindicar el dret a dubtar, a llegir dues vegades i a callar quan no hi ha res a afegir. La llibertat d’expressió demana ciutadans exigents: escoltar, dubtar, contrastar.

Començar pel silenci, el primer pas per escoltar, i conversar.