Lilla, el poble petit i eixerit agregat a Montblanc, està celebrant la festa major d’ estiu, i aquest article es confegeix en el si de la seva setmana gran, que vivim, i en la qual he tingut la satisfacció d’obsequiar l’Associació de Veïns de Lilla amb el meu llibre Mar i muntanya per al seu repartiment gratuït.

En Francesc Fàbregas júnior, director de Nova Conca, ha tingut l’amabilitat de fer el proemi o presentació. Gràcies; seguirem escrivint.

Ah, la neta Anna Molina Salvà, de 15 anys i estudiant de violí en fase superior, va tenir la gentilesa d’intervindre en uns minuts musicals, i vam gaudir de la seva destresa amb l’art de la música, que recrea ments i ànims. I si abans d’actuar vas sentir agulletes a la panxa, no et preocupis, jo tinc 80 anys, he actuat molt i encara em passa. Gràcies.

Amb els més de cinquanta anys de gaudir de l’habitatge, amb família, filles i nets, hem fet sortosament tot el procés vital del pas del temps durant molts anys, i sempre en lloc destacat i preferent ens ha quedat el Sant Sebastià a finals de gener, al cor de l’hivern, i la setmana de la festa major d’estiu, que sempre s’acaba l’últim diumenge d’agost, que enguany ha sigut el dia 31. I com sembla ser que el del dia del gos ha passat a la història, doncs l’endemà hi haurà qui li tocarà anar a treballar directament.

Nosaltres vivim en un mas a l’altre costat de carretera. Sí, ja sé que hi ha gent que recorda que no és un mas, sinó un xalet, i he de donar una llarga explicació que a l’antiga pallissa, encara existent dins del conjunt, li hem donat l’honor de considerar-la un annex del mas, i per dissimular tenim quatre gallines, vam tenir dues someres, gossos, i amb més o menys fortuna, un hort i casetes per als masovers i flors a l’eixida, i entorn de la masia.

Bé, qui vol, tot això no serveix per res, i consideren que un mas és una explotació econòmica, agrària i amb habitatges per a família i bestiar. O sigui no és un mas, perquè no vivim ni de les terres, ni del bosc.

Es veu que la solució seria posar-hi deu mil gallines felices, vivint en llibertat, com van intentar fer en una possessió d’Eivissa, i els van recordar que no pot ser, ja que han de viure del turisme i no de les gallines. Doncs mira, els ous han d'arribar en vaixell de la península.

Així, el nostre mas de secà tindrà el futur que vulgui el nostre relleu generacional; però va sorgir de la poètica idea de comprar un tros de bosc i perdre’ns.

Bé, no s’hem perdut del tot, però viure en un disseminat té, com quasi totes les coses, els seus avantatges i els seus inconvenients.

Al poc d’acabar el nostre mas, Lluís Llach, que va fer uns anys estada a Porrera, d’on es oriünda la seva mare, va treure un nou disc: Porrera, i en la lletra “dels masos cauen”, hi va col·laborar el poeta Martí i Pol, que va fer una estada a casa d’en Llach i amb cadira de rodes inclosa, voltaven enjogassadament pel poble.

Em va donar la idea; és veritat, els masos cauen després d’històries de soledat i silenci. Això ens va fer reafirmar que una forma de compensar que els masos cauen és fer-ne un de nou, no per explotació econòmica, que prou deurien patir a la seva època, sinó per gaudir de la natura, que es troba a primera línia del “defora”, i fer servir el temps per mirar, per pensar, per fitar, per riure, per llegir, per estimar, per pentinar amb els dits l’aigua de la bassa, per viure sense mandra, però també sense pressa.

La diferència entre mas i masia és: el mas és tota la propietat i inclou el conjunt de casa, magatzems, terres de conreu i bosc, i la masia és la casa sola. I de casa nostra, els nets en diuen la casa gran.

Doncs sí, la casa sola o masia és el que s’assembla més al xalet, i la resta de farciment és el que fa derivar la masia en un mas. I per ser un mas, ha d'estar quasi sempre als afores, disseminat.

Doncs en Llach i en Martí i Pol van fer-ne de les seves per Porrera i el 1995 van treure la cançó “Pilar”, lletra d’en Llach i Martí i Pol conjuntament, i música d’en Llach. Diu la lletra:

“Au, anem cap a casa, Pilar, que es fa tard, i demà caldrà alçar-se.
Tens raó, Pilar, aquí els nostres peus es fan vells,
trepitjant esbarzers, cagallons de cabra i pissarra.
Aquí, Pilar, no ens calen bones sabates.
Anem, anem, Pilar, es fa tard... i els masos ens cauen.

Però a fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda , merda.
La merda dels banquers, que caguen misèria pels pobres de merda.
La merda dels polítics amb horitzons de merda.
La merda dels nous intel·lectuals amb cervell de micròfon,
que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda.
Anem Pilar... es fa tard... i els masos ens cauen.”

Fa ja un temps que em va agradar recitar-la, ja que això de la merda, banquers i polítics, donava una barreja prou exitosa per a un recitaire amb ganes.

Ara, més vell i reposat, segueixo vivint al mas, i si cau alguna cosa doncs es procura arreplegar-la. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i l’agost ja és fos.