De ben petits ja observàvem el vol de les orenetes, quan caçaven mosquits des dalt d’un terrat. Hem sabut, ja de més grans, que aquests ocells, molt d’ells provinents de l’Àfrica, feien grans recorreguts d’un total de 9.000 quilòmetres. Aquesta notícia es va saber d’una oreneta anellada al Delta de l’Ebre, i que era a Botswana. O que també, aquests ocells, amb els seus vols aeris, esdevenen grans caçadors, tant de mosquits, com de mosques i altres insectes voladors. Es parla que, amb un dia, poden caçar fins i tot mil mosquits; un bon insecticida natural per tal de reduir aquesta plaga.

Per a la canalla de la nostra època, quan sortíem al carrer a l’esguard del vol de les orenetes,  esdevenia una manera de passar l’estona agradable. I amb una contemplació  vigilant com un falcó que tot ho escodrinya, resseguíem amb la mirada, les acrobàcies espectaculars en alçada, o bé amb vols gairebé arran de terra. Aquest moment era quan podíem observar amb deteniment la seva silueta per uns segons; l’ocell amb plena persecució, amb les ales esteses i el bec obert per tal de caçar. Aquest fet es donava, poc abans de ploure, perquè als insectes se’ls humitejaven les ales i no podien volar alt.

La seva velocitat era vertiginosa i inusitada, tant per volar enlaire cap al cel infinit com en vol picat i de caiguda cap a terra, per tornar-se a alçar de sobte cap amunt... Ah quantes estones, de goig i alegria plenament viscudes en aquell vol de les orenetes. La fixació de la mirada en moltes ocasions creava el costum per tal d’educar l’atenció a les coses.

D’orenetes n’hi ha de diferents tipus o varietat: oreneta de ribera, roquerol, oreneta vulgar, cua rogenca, cua blanca... Parlem de l’oreneta cua blanca, la més propera. Hi fem algunes pinzellades. Esdevé la més petita de la resta i, a Europa, només hi és present a l’estiu, com a tots els Països Catalans. És bastant comuna en pobles i ciutats, sota cobert de les barbacanes dels teulats, car també viu en cingleres fent el niu a ressegat. Construït amb boletes de fang i trossets de brins d’herba. Aquestes inicien el seu cicle de caça en les nostres terres vers la primavera i a finals d’estiu és quan emigren.

Viuen en parella, solen fer de tres a cinc ous. Solen viure uns quinze anys. Arriben cap a finals de març i marxen a l’acabar el mes d’agost. A Molló (Ripollès), les recordo en època d’immigració; s’ajuntaven una gran munió sobre els fils de l’electricitat i de sobte com un estol totes emprenien el vol. La seva espècie està protegida.