Ala imatge hi ha un collage de tiretes —apòsits adhesius— de formats diversos, cadascuna amb una imatge impresa. Evoca les tiretes infantils, pensades per consolar amb dibuixos alegres les ferides dels més petits; aquí, però, els motius s’adrecen als adults.

Entre d’altres, s’hi veuen el logotip de Coca-Cola, el de TikTok i el d’Apple; un cocodril; un arbre de Nadal; una càpsula d’un conegut antidepressiu; un mosaic de banderes de tot el món; una imatge d’esteles químiques (chemtrails); el Monstre de l’Espagueti Volador; l’escut del Barça, i l’escultura sagrada de la Moreneta.

Hi trobem una barreja d’icones de consum —marques, xarxes, identitat, salut i medicina, religions— presentades com a “pegats” per guarir ferides de tota mena.

La composició funciona com a metàfora de les nombroses “pròtesis” que fem servir per tranquil·litzar-nos els humans, per reduir l’ambigüitat i la complexitat del món i apaivagar la incertesa de l’existència.

Aprenem per imitació, i aquestes imitacions ens calmen: ens ajuden a suportar l’angoixa del món. Per a alguns autors són “adherències mimètiques” (López); per a d’altres, “sistemes simbòlics” (Mèlich). N’és ple: religions, cerimònies, ritus i rituals, mites, esports, dogmes, ideologies, modes, eslògans, tradicions, influencers… Un reguitzell de “crosses” per avançar enmig del desconegut i de la buidor que ens constitueix, per eludir la confusió i bastir refugis amb propostes prestades que ens ofereixin un món més ordenat, amb més sentit i, sobretot, menys exigent amb el pensament.

Sovint es tracta de veritables actes de fe, creences immunes a l’argumentació, perquè pensar —i suportar l’angoixa de dubtar i de no saber— cansa. I ja se sap que aquestes adherències, quan es rigiditzen, poden esdevenir trinxeres de guerres, neteges ètniques o religioses, supremacisme, fonamentalisme, homofòbia, misogínia, racisme, genocidi, terrorisme i autocràcia.

Alhora, som éssers sostinguts per les xarxes que d’altres han teixit abans que nosaltres. El poder col·lectiu de la humanitat continua fonamentant-se en la cooperació i, sobretot, en creences i ficcions compartides (Harari).

Tot i que inevitablement ens hem de refiar dels altres per moltes qüestions, a causa de la complexitat del món, per progressar èticament cal una societat de persones coratjoses, disposades a admetre la pròpia ignorància, sortir de l’aixopluc, treure’s les tiretes i fer-se preguntes de vegades incòmodes.

Potser el progrés consisteix, precisament, a treure’s les tiretes: mirar la ferida de cara, netejar-la i deixar que cicatritzi a la intempèrie del pensament compartit. Reconèixer el teixit comú que ens sosté sense renunciar a la responsabilitat de preguntar, revisar i dissentir quan les ficcions que ens abriguen esdevenen cuirasses. Només així —entre la cura i la intempèrie, entre la cooperació i el dubte— podrem habitar un món menys poruc i més lliure.