A l'evocadora foto de Jaume Josa, un atractiu cargol, amb banyes imponents, s’enfila sobre una esplendorosa flor de muntanya. S’admiren? Festegen? O potser l’animal calcula per on comença a menjar-se-la? Sigui com sigui, el moviment de l’animal serà lent, almenys a ulls humans.

Així eren abans les relacions entre les persones, lentes. L’amor, l’amistat i el coneixement de l’altre, o la seva dilapidació demanen un ritme pausat que permeti els matisos, l’escolta, la conversa, l’intercanvi de mirades, l’admiració i el tacte sensible, entre molts altres aspectes.

El títol d’aquesta peça, L’imperi de la pressa, l’he manllevat del filòsof Joan-Carles Mèlich, guardonat amb el Premi Nacional d’assaig de 2022 per La fragilitat del món, un llibre singular i inspirador que dedica un capítol sencer a aquesta qüestió. Ja al segle passat, però, L’Oceanografia del tedi d’Eugeni d’Ors es pot llegir com una lloança de la peresa —entesa com a lleure fecund— que, avui, em sembla especialment oportú.

És evident que estem immersos en un món de temps desbocat, sense direcció, sense compàs. La imposició de la novetat, la multitasca, l’entrenament a la distracció constant, el rendiment a qualsevol cost, l’obsolescència programada, el fast food, la infocràcia, tot de forma immediata, sempre ràpid.

El resultat és una societat destarotada: ansietat, depressió, TDH, burnout. Els humans, evolutivament, hem passat per l’estat de caragols. Tenim una cadència, un ritme, i ara mateix som damunt d’una nau espacial que ens porta a una velocitat esbojarrada. Això ens passarà factura. L’oci no és negoci, hem de començar a sojornar, a reprendre la contemplació, altrament la vida se’ns passarà volant!

Potser la lliçó del cargol de Josa és més que una metàfora: és una proposta de vida. La lentitud no és renúncia, és atenció; no és peresa, és cura. Mèlich ens recorda la fragilitat del món i d’Ors, la dignitat d’un temps sense urgències. Si no recuperem aquest compàs humaníssim, l’imperi de la pressa ens deixarà sense matisos, sense trobades, sense memòria.

Recuperem, doncs, el dret d’anar a poc a poc: de mirar llarg, d’escoltar amb tot el cos, de conversar sense pantalles ni alarmes. Aturar-nos no és perdre el temps, és guanyar-ne de veritat. Potser, aleshores, el cargol i la flor seran mestres d’un present habitable. I la vida —finalment— no ens passarà volant, sinó que ens passarà per dins.