Fins fa molt poc temps, acabades les festes majors dels pobles, normalment en diumenge, el dilluns, o sigui l’endemà de la festa major, se li deia el dia del gos, que en la meva adolescència al Morell i primera i segona joventut a Lilla, se celebrava com a mitja festa, i després dels dies de disbauxa s’aprofitava per dormir, “fer el gos”, descansar, i aprofitar les restes del menjar de festes.

Era una forma de relaxar després de dies de festa, i al Morell de jove, vaig sentir a dir, que si el mascle i la femella lliuraven de les obligacions agrícoles, aprofitaven per rebolcar-se, i potser fer criatures. Diuen que el dia del gos s’aconseguia el silenci, que només els lladrucs dels gossos trencaven.

Ara tot això ha canviat, inclús a Lilla fins fa poc, s’acostumava a fer la sardinada el dia del gos, dilluns, i durant molts anys a la pista, on es traslladava tota la parafernàlia i infraestructures.

I encara enguany, s’han batut rècords de trobades al centre agrícola, diuen 180 assistents. Recordo gernacions similars a la pista esportiva, que des del mirador del nostre mas, era força espectacular, però el creixement dels pins ens ha esborrat per complet la pista i només queda el remoreig humà dels que la fan servir.

Ara tot això ha canviat, i a excepció que siguis un jubilat sense obligacions amb nets, els que treballen ho tenen malament, doncs deu ser difícil que et donin un dia de festa sota l’excusa que és el dia del gos, del teu poble.

Una altra cosa que s’observa, és que els nouvinguts per emigració, i que no vinguin d’Europa, pràcticament no hi participen. O sigui que el nostre repte, si es dona el cas, és mirar que sigui per a ells una festa propera, i que s’hi sentin còmodes i la considerin com a pròpia.

Ull!, això del dia del gos com a final de la festa major, no té res a veure amb el dia mundial del gos, se celebra el 21 de juliol, per commemorar que són animals extraordinaris i que poden ensenyar valors com l’amistat, lleialtat i respecte.

I en els temps en què l’aigua de les cases i horts s’administrava des del poble, els dies de la festa major d’estiu, i a finals d’agost, sovint coincidia amb escassetat a la deu de les fonts de Lilla. Jo no ho he viscut, però a Lilla i com en altres pobles existia un encarregat de l’aigua, i que antigament decidia sobre el regadiu dels horts que existien. Imagino a l’estil del Tribunal de les Aigües de València, en el sentit d’escoltar queixes i dir: “parli vos, calli vos”, i decidir. Quaranta anys endarrere el Rafàs, de cal Molo, ens va fer i cuidar un petit hort, i vam decidir fer una cisterna de 30.000 litres, que recull l’aigua de pluja de cent metres quadrats de teulades. Així si d’octubre a març cauen 300 litres vol dir que 30.000 van a la cisterna, i quasi cada any a la primavera la cisterna està plena. Així en anys fluixos de pluja, si a l’agost la cisterna es buidava, l’encarregat de l’aigua em deia que si volia seguir regant havia de comprar un camió d’aigua, que ens portava una empresa que la treia d’un pou de Montblanc.

I fèiem arribar a l’encarregat de l’aigua, foto del camió descarregant aigua, perquè si algú treia el tema de la culpa, i deia que a la nostra antiga pallissa es gastava massa aigua, el Sebastià, treia la foto, replicant, que a l’agost, la que no era aigua de boca la compràvem.

Després més o menys amb el nou mil·lenni, l’aigua ja depèn de Montblanc, i enguany s’hem salvat, però és normal que hi hagi dos o tres setmanes al bo de l’estiu i quan les cases s’omplen que han de pujar camions amb aigua de l’Ebre per compensar. I ja que hem acabat parlant de l’aigua, de les nostres Fonts de Lilla, farem menció d’uns aclariments, que em va fer ja fa uns quaranta anys l’amic Sánchez Cid, el de la pallissa del metge, i que he rescatat d’un paper esgrogueït pel temps, que ha tornat a passar per les meves mans, mireu:

Ses aigües bordejant “la era d’en Salvà”, i entren al poble de Lilla pel barranc del pont de Candi – on es trobaven els antics forns de calç – per esmunyir-se per les planes i el mas d’en Xanoi vers el riu Francolí, i mori a la Mediterrània, que banya la costa de Tàrraco.

Des de “la era d’en Salvà” s’albira l’entrada de migjorn a la Conca de Barberà, per l’indret on ho feien les legions romanes entre el 218 i el 26 abans de Crist. Des de la Imperial Tàrraco ja divisaven el puig Rocabruna – l’actual puig Cabrer –, coronat per la torre del Patrol, i pel camí dels moros, descrestaven el Coll Cotibus, avui coll d’en Cots, i s’endinsaven a la vessant nord de la serra de Miramar.

Poc després del Coll d’en Cots, trobes un gran bloc de pedra, és la fita que assenyala les 17 milles romanes fins a Tàrraco (uns 25 quilòmetres actuals) i on assentaren el campament Septimum Decimum – avui Lilla.

I amb l’altre campament situat a sol ixent de la Conca, Guàrdia d’Esmenir – l’actual Guàrdia dels Prats, controlaven el bressol del riu Tulcis – Francolí.

Fou en temps de Jaume I, segle XIII, que va fer poblar Montblanc, abandonant Duesaigües, que si bé fins aleshores el camí de Lilla a Lleida es dirigia al riu Anguera – de poc cabal – en compte de travessar el riu Francolí, de més cabal, la importància de Mont Albis, obliga a fer camí per Vilaverd i la Riba a la dreta del riu Francolí i a construir el Pont Vell a la sortida de la Ducal Vila.

És per això que el nus de camins que teixeixen els conreus de Lilla va passar a Montblanc, però en aquell llogaret ha quedat el pont d’en Candi, per on lliscant l’aigua de les fonts de Lilla, a recer de “la pallissa de l’advocat”, veritable guaita de tota la contrada, on els murs de la masia coven la romàntica cultura dels seus propietaris – en Jordi i la Imma –, mentre el remoreig d’uns versos s’escolten entre les fulles verdes del xiprer de l’hospitalitat.

Al matí vent serè. A deu hores marinada.

A migdia vent de dalt. I a la tarda garbinada.>

Així ho he retrobat, i així queda escrit, i si non è vero è ben trovato, i més venint del Dr. Enric Sánchez Cid, que a Montblanc, a començaments dels anys 60, va operar el torero “el Bala”, per ferida de banya de brau; i se’ls hi va escapar del quiròfan i va tornar corrent a la plaça de braus, i van haver d’avisar la Guàrdia Civil, que el tornessin a la clínica, doncs no se li havia donat l’alta i se l’havia de seguir observant.

.