Les lectures per la Diada de l’11 de setembre ajuden a repassar la nostra història, ja que malgrat haver perdut la Guerra de Successió ens recorden que els qui lluitaren en aquesta contesa ho van fer en defensa de les seves llibertats i constitucions de Catalunya, cosa que coneixem com a drets històrics. La caiguda de Barcelona, com apunta la historiografia− de l’11 de setembre del 1714, va simbolitzar la victòria dels Borbons i el final de la Guerra de Successió. Però, malgrat aquest fet, les hostilitats en el territori no van acabar aquí.

Mentre els vencedors iniciaven una repressió sense precedents contra els austriacistes, per una altra banda, antics cabdills austriacistes reprenien els enfrontaments. Tal seria el cas de Pere Joan Barceló, conegut amb el mot de Carrasclet,  que es mantindria ferm en la lluita encara contra els Borbons en les terres entre la Ribera d’Ebre i el Baix Camp, i es mantingué així fins al 1720.

En Barceló era fill de Capçanes (Priorat) i va néixer el 1682. La família treballava al bosc i es dedicava a fer carbó d’alzina i de carrasca; aquest arbre acabaria donant al nostre amic el sobrenom de Carrasclet. Durant la Guerra de Successió va lluitar al costat del seu pare i el seu germà gran, amb el grau d’alferes al bàndol austriacista. En acabar la guerra i al ser amnistiat va intentar refer la vida de pagès.

Malgrat cercar la vida tranquil·la, no la va poder aconseguir, arran d’una disputa provocada i malintencionada d’un militar borbònic, cobrador de contribucions, que per tal fet va portar en Carrasclet a la presó del castell de Falset, indret d’on s’escaparia tot i ser engarjolat una segona vegada. Una vegada escapat del tot, anà a la serra de Llaberia on tenia el seu amagatall.

Després de convertir-se en fugit de la justícia, va començar d’agrupar gent i generar la guerra de guerrilles contra els interessos borbònics, entre la Terra Alta, la Ribera d’Ebre i el Camp de Tarragona, on tenia complicitats i punts de suport, com el cas del monestir de Sant Miquel d’Escornalbou, on els monjos li donaven refugi. A la serra de Llaberia hi tenia l’hospital de campanya i d’aquí portava a terme les seves hostilitats contra les tropes borbòniques.

La cartoixa d’Escaladei va esdevenir un altre punt de suport. Des d’aquest lloc va sortir cap a Perpinyà, on es trobaria amb el duc de Berwick (fill il·legítim del rei Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia). Coincidí amb la formació de la quàdruple aliança, davant de l’Espanya de Felip V que es negava acatar les resolucions del Tractat d’Utrecht de 1713. Aquí es proposaria a Barceló que promogués una revolta general a Catalunya. Cosa que no va poder ser, doncs Catalunya estava desolada, com tots els reialmes de la Corona d’Aragó que donaren suport ala causa austriacista arran de la pèrdua de la guerra i la repressió del govern borbònic, que fou molt dura.

Ja a Valls −després de diverses accions de guerra a altres poblacions del territori tarragoní−, va tenir lloc un dels darrers atacs, intent que va fracassar, enfront de la defensa del batlle, Pere Anton Veciana, creador d’un grup de paisans armats, que esdevindria la creació i l’inici dels mossos d’Esquadra.  Carrasclet hagué de fugir al Rosselló, on a resultes de la pau entre Felip V i la quàdruple aliança hagué de desistir de mantenir la lluita.

La vida de Miquel Pere Barceló continuaria a Àustria, Hongria, Itàlia i Alemanya contra els béns dels borbons. El 1734 comandà la companyia de catalans exiliats que prengué part en la lluita contra Nàpols; el vaixell que el conduïa fou capturat a Pescara, i Barceló fou empresonat a Cadis, fins que (1738) en ésser signada la pau de Viena fou alliberat i tornà a Àustria. El 1741 comandà el nou batalló de catalans exiliats mobilitzat per l’emperadriu Maria Teresa contra els bavaresos. Les dates de la seva mort en combat i el seu enterrament (5 de setembre)  consten al llibre d’òbits de la catedral de Sant Esteve de Breisach (Baden-Württemberg).