En aquests dies de calor, tots esperem les vacances. Cal desconnectar, reprendre forces, gaudir de la tranquil·litat... Però no totes les vacances són així. Hi ha qui pensa que la millor manera de fer-ne és dedicar el temps a aquelles persones que no tenen ocasió ni mitjans. Precisament aquests dies que tothom es queixa de la calor, he rebut uns correus d’un amic metge que ha decidit dedicar tot un mes a alleugerir les penalitats de gent menys afortunada. Per això ha decidit anar a la selva de Guatemala per exercir la seva professió entre els més desvalguts. Reprodueixo uns fragments de les cartes que ens ha enviat a un grup d’amics:

“Hola, amics!

Fins avui no tenim WiFi i marxa i torna. Tot molt bé, el lloc és meravellós, la gent boníssima, però hi ha una pobresa absoluta. Fins i tot els nens estan desnodrits, la sanitat pública quasi és inexistent, no hi ha metges ni medicaments.

Sortim al matí a les 7, anem a les aldees que estan a una o dues hores i visitem tot el matí fins l’hora de dinar. Continuem a la tarda fins la tornada. No obstant, tot molt bé; vivim a la rectoria del poble. El capellà és maia, una persona extraordinària. Mengem molt bé: arròs, fríjoles, pa de panís...  i molta fruita: mangos, papayas, pomes, plàtans, pinya...

A nivell sanitari està tot per fer. […]

Avui ha estat un dia més cansat. De les 9 a les 18 h hem estat visitant, la gent venia d’altres comunitats per visitar-se. Hem dinat en una casa particular, fríjoles amb ou. Et sorprèn la pobresa absoluta en què viuen. Tenen una petita sala on cuinen i mengen, una altra on dormen i un lavabo petit al corral. El terra és de terra. Tot és així. Adjunto fotos dels nostres ajudants abans de marxar a treballar. El senyor que està a la dreta i de cabell blanc és el Paco Xammar, de 83 anys i ànima del projecte. […]
Avui també hem marxat aviat per anar a una comunitat a dalt de la muntanya, a més de 2.000 m, que es diu Ixhcu Xocol, unes dues hores de camí amb tot terreny. La gent és molt pobra, sense llum, viuen en cabanes d’una pobresa absoluta. Ens han fet una gran rebuda, ha vingut tota la població a rebre’ns amb flors, encens, música i petards. Hem anant a l’església, on ens han dit unes paraules de benvinguda; el Paco ho ha agraït en nom de tots. Després, visita a les escoles.

Els homes els visito jo i la Laura les dones, però com que hi ha moltes més dones que homes, al finals ens hi hem posat tots dos. A les 2 hem acabat i hem dinat amb la comunitat: caldo de verdures i res més, com diuen aquí.

Després, el Paco els hi ha fet Missa, tota acompanyada de cants tipus ranxera mexicana; a totes les cerimònies canten. A mitja tarda hem baixat per trobar-nos amb el Paco i ens hem reunit fins l’hora de sopar. Dia complert!

[…] A la nit sí que fa fred. Durant el dia és fresquet i a la nit he de dormir amb dues mantes.

Envio les fotos i molts petons. Miquel M.”

És cert que a vegades ens queixem sense pensar que altres ho passen molt pitjor. Bon estiu!