Que notes, al mirar una làmina d’aigua d’un estany, d’un llac, observant el reflex de les muntanyes, dels arbres i plantes. Què sents al mirar aquell jardí, amb els xiprers rascant el cel, les camèlies vermelles, les jacarandes de fulles morades, és tot un espectacle de color i de llum, d’aigua i humitat, la que ens dona aquesta visió. És com la simbologia de vida i la mort, un xiprer és símbol de mort, de cementiri, d’enlairar l’ànima al cel, i els colors són la vida, és l’aigua d’on es genera la vida, és el conjunt de l’existència en un racó, com una fotografia mental, ho tens tot exposat, rasques una mica i et trobes en el centre del món.

I ara sentiràs l’esclat perfumat d’un aire amorosit per l’espígol i el fonoll, per la tarongina i el llorer, per la flor del til·ler, i l’amarga pell de l’ametller. Més tard, ve el vent de serè i aixeca les palles de l’era i la pols adormida, i amb la galleda d’aigua fresca del pou beus la frescor, i sota l’olivera, allí al rafal, assegut a l’ombra, veus com minva la lluna, i com estels sense nom, et fan l’ullet, llavors t’abraça la nit i sents cantar el xot i el rossinyol, i... se’t tanquen els ulls.