Ala dona que camina se li ha acabat el camí: un sender sinuós, ple de tombs. S’atura al llindar i, amb un peu, explora discretament el buit. Mira l’abisme, però no sabem què li passa pel cap. Potser se’n lamenta, potser sent una estranya atracció, o simplement pensa: una altra vegada girar cua?

Els ocellets que sempre l’acompanyen ja han pres partit. S’han avançat. Potser volen advertir-la del perill… o, més probablement, atès que la coneixen bé, l’estan ajudant a trobar el relat més coherent. I com diu Karmelo C. Iribarren en el seu diari, els camins s’acaben; de vegades, no és més que això.