El dia de Sant Maties vaig donar per acabades les festes, i ens vam retrobar després del parèntesi de l’agost amb la Mesa d’Edat, per fer un esmorzar de forquilla, que a la nostra edat és un anar i venir de baixes i altes, segons com vagi el dia a dia de l’edat avançada. Després, camino sol seguint el rastre de campanes de Santa Maria, la major, de Montblanc. Arribo a la plaça i em situo estratègicament per veure arribar el seguici i veure a peu d’església el primer plebà de raça negra de la història de la plebania montblanquina, i no ho vaig aconseguir.

No va ser així, i consultat el Sr. Google, que no sé si és corrupte, però sembla el gran savi d’aquest, món em diu: “Mossèn Robert Otaba pren possessió de plebà de Montblanc el dia 21 de setembre”. Clar, per això no el vaig veure, perquè el dia 21 encara no havia pres possessió. A mossèn Robert el vaig conèixer fa anys, anant a cantar amb la coral de Lilla a Barberà de la Conca, i li vam sentir una de les primeres homilies parlant en català. Bona voluntat!

Ara ve, si faig la pregunta a la intel·ligència artificial, em contesta el mateix, o em diu molt correctament que ara no té la informació, però que ho buscarà.

Bé, l’agost s’ha acabat, i els que viuen de la confrontació tornaran a tenir l’ocasió d’influir amb tota la malícia possible, en el poble, que, un dia o altre, tornarà a votar i que sembla que els orígens, la identitat, la llengua i les nacionalitats que tenim són el que intentaran fer trontollar; a excepció que estigui equivocat.

Ara, els que em segueixen ja saben la meva manera de pensar i escriure; encara que haig d’aclarir, que sortosament em relaciono i visc el meu dia a dia en un entorn, que són per entendre’ns “dels meus”; o sigui dels que primer ens sentim catalans que espanyols.

I per què? Ara que ve l’11 de setembre número 311, vol dir que els borbons i espanyols ens van guanyar i porten més de tres segles diluint Catalunya, regalant territori a França el 1640 i a Espanya, en fer una nova frontera, amb l’invent de “las provincias”, el 1835, i nova requisa de terreny amb “la Franja”. I tornant a guanyar-nos el feixisme el 1939 i posterior dictadura. I el 1978, aprovada una constitució, que la majoria conservadora, ben instal·lada des del franquisme, i els seus mentors, les cúpules de la Corona, Església, Exèrcit, Gran Capital i jutges conservadors, no permeten i no donen solució als vint-i-dos mil milions d’euros que cada any surten de Catalunya i no tornen.

Tothom que vulgui aprofundir veurà que la nostra solidaritat és brutalment desproporcionada, i damunt una part d’Espanya ens tracta d’insolidaris. I el més trist no és que la resta de l’Espanya de pandereta no en vulgui saber res, doncs si ens donen la raó, ells poden tenir les de perdre econòmicament parlant. El que m’afligeix és els que viuen a Catalunya i molts es consideren catalans. I davant d’aquesta fuga de diners, se segueixen queixant de tot, però res fan perquè la fiscalitat s’equilibri i sense necessitat de ser Estat, la nostra nació catalana, quasi no es queixaria, com fan ara els bascos.

I si això no es produeix, que no es queixin, que volem la independència. Ens falta saber qui serà més carallot!

Llach, el cantant nacionalista i ara president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), fa una crida a la mobilització. El lema és: Perquè tenim més motius que mai.

Perquè cada vegada ens volen assimilar més, i posar fi a la nostra identitat. I tot el mal ve d’Almansa; per allí van entrar al País Valencià el 1707, i amunt a sang, foc i morts i destrucció, fins a l’11 de setembre de 1714 a Barcelona.

I això deu ser veritat, doncs, fins i tot el president de la Generalitat, que actualment no és independentista, ho subscriu, canta Els Segadors davant de l’estàtua de Rafel de Casanova, i amb la boca petita reconeix que som una nació.

Recorda en Llach, que abans l’espoli anual eren 16.000 milions i ara ja són 22.000, i la gent només s’ho mira amb resignació.

Doncs si no fos així, potser no caldria que els catalans preparats, amb energia i ganes, haguessin d’anar a buscar feina fora de les nostres fronteres. Doncs el diferencial amb una fiscalitat justa i proporcional, eliminaria les estretors i diferències econòmiques, i que més bonic que treballar, viure i gaudir a la teva terra estimada.

Recorda, que l’1 d’octubre la gent es va sentir Poble.

Martí i Pol té una frase: “Cadascú amb la força de tots plegats”. I ho van aconseguir i els polítics ho van interrompre, suspendre.

I quan anaven mal dades, tot el govern s’havia de quedar a Brussel·les, però van preferir seguir pel camí de l’autonomisme i del victimisme.

Llach diu que la Covid va tancar un any i mig la gent a casa, i això va ser una concausa determinant per fer baixar l’independentisme fins a un 40 per cent, que ara diuen les estadístiques.

Llach creu que no és el PP i Vox que manipulen el poder judicial, sinó que és tot el contrari: és el poder judicial que utilitza el PP i Vox, per tenir el tipus de govern que vol per Espanya. I això és un atac frontal al socialisme espanyol, i a la democràcia de tot un poble.

Creu que vindran eleccions i hi haurà el govern espanyol que vol el poder judicial, que és l’Estat profund. I mentre votis autonomisme, a la teva gent la tindràs més allunyada.

I què hem de fer?, doncs: o passar el dia buscant culpables, o calmar-se, alçar-se i posar-nos a treballar, i a caminar, de nou, buscant foc nou; perquè això no pot durar. I ens hem de preparar per a la lluita nacional, per quan tinguin el poder, o per evitar que el tinguin; els que ens volen anorrear.

O com diu en Gatell, el nostre poeta de capçalera: si volem existir com a poble hem d’afirmar la nostra personalitat, en tots els espais i nivells del dia a dia. Obrir els braços a tothom, però sent nosaltres, i sabent que no som insolidaris, i que no volem ser administrats des de fora com a criatures, o per intermediaris.

Hem de tenir clar que el nostre futur no pot estar en mans dels espoliadors, dels del 155, i recordar sempre, que la condició per arribar a ser UN POBLE LLIURE ÉS VOLER-HO SER.