Semblaria que, enfront de tanta barbàrie en el món, ja no pot restar cap sentit d’esperança, i no obstant això, hi ha prou signes,−com diuen els filòsofs, que un altre món és possible. Anem a veure. Se’ns diu que malgrat les dificultats, la paradoxa de l’esperança se’ns manifesta més viva, quan més morta sembla. I és que tot se’ns fa més necessari, quan tot sembla no tenir sortida.

Cal tenir present que el que defineix, segons la filosofia cristiana amb major propietat, l’ésser humà és la seva inal·ludible necessitat de felicitat, d’amor, d’alegria i de bellesa en temes insaciables i de plenitud. Això suposa l’obertura i l’aspiració de transcendir —que ultrapassa, que va més enllà—. S’expressa a través de l’art, de la religió i de les grans obres i epopeies (conjunt de fets dignes de ser contats) de la humanitat.

La mística s’hi sent representada perquè suposa un interrogant amb el transcendent (més enllà de l’experiència de la vida). També hi és present en la poesia de sant Joan de la Creu (prevere, escriptor i místic castellà, s. XVI) i en la de Rabindranath Tagore, poeta indi de fama universal (s. XIX), així com amb Urs von Balthasar (s. XX), reconegut teòleg catòlic (disciplina que estudia la paraula de Déu).

Tanmateix, per poder entendre el sentit de la vida —el perquè, el sentit de l’esperança— no hi ha res com anar als testimonis; cap teoria, filosofia o anàlisi té la força o l’empenta d’una vida. El relat viu, directe, el que hem vist i sentit, el que expressa o ha expressat amb força uns sentiments i unes pràctiques primordials ètiques, esdevenen els motius suficients per donar força a tota esperança.

I, posats a parlar, cerco els relats de vida més recents, on la transcendència ha estat el suficient motiu de vida, versada en els quatre evangelis de Jesús (bona notícia) i posada en la pràctica. Aquests han esdevingut autèntics relats de vida de testimoni. Tenim un Joan Alsina, prevere que va morir assassinat a Xile per donar esperança als més vulnerables; el bisbe Pere Casaldàliga, en defensa dels indis del Brasil; la Viqui Molins, religiosa activista social, “monja del carrer”, com se la coneixia, amb l’ajut als sensesostre, i tants d’altres.

El passat segle XX, malgrat tot, és el segle que ha generat les majors esperances i, a la vegada, frustracions. Va portar llibertat i reconeixement de la dignitat humana, i va garantir la pau mitjançant el diàleg. I si més no —encara— va portar consciència: la consciència que els drets humans s’havien d’estendre a tothom, i la religió (món espiritual) com a possible espai de trobada.

Amb tot, tornem-hi. Existeix un bé superior que ens mou i que ens fa caminar. Un humanisme que només cal descobrir, posar-hi confiança i ple d’estima de cara als altres, que trenca barreres i construeix esperança. Dins l’àmbit també d’una església (assemblea) que esdevé més humana, més encarnada, però a la vegada més espiritual. Sota les directrius del que va ser papa Francesc, o bé del seu successor Lleó XIV.