A l’escriure un article setmanal, de les  coses bàsiques i reconegudes d’una societat, i en preferència la propera de la Conca, es lògic que si escrius sobre el teu dia a dia, el tema de la nostra llengua, la més pròpia i antiga, que és el català, la seva defensa surt sovint, i més en temps com els d’ara.

El tema ha sortit sovint, sobretot superats aquells anys meravellosos per mi, en què vam ser “primer món”; són els anys que van més o manco de 1985 al 2005, en què vam estrenar a Catalunya televisió catalana pròpia, policia pròpia i sanitat pròpia, i la justícia semblava que reaccionava favorablement amb el català. En aquella època era del Consell de normalització lingüística dels col·legis d’advocats de Catalunya, i inclús es va aconseguir que les entitats bancàries, que en aquella època movien el 80 per cent dels plets civils i mercantils, col·laboressin, i els directors bancaris van cursar directrius perquè els advocats redactessin les demandes en català.

Bé, a la Justícia tot això ja s’ha perdut i el català no supera el cinc per cent de sentències. Ara, si l’advocat persistia, no li tapaven la boca, i l’havien d’escoltar o llegir, però la gran majoria de jutges i jutgesses et contestaven de paraula o per escrit en castellà.

Ah! I existeix un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que deu ser molt espanyol, perquè fins ara poc reivindica la nostra llengua, i a més, per molt Tribunal Superior que es digui, l’última paraula sempre la té el Tribunal Suprem, aquell de Madrid.

Bé, el títol d’avui: “en català ens entendrem”, és una frase per mi positiva i optimista, que fan servir al Principat d’Andorra i a més tenen cartells en establiments comunals que ho diuen. I no cal tenir al darrere un Estat per fer-ho.

Mireu, ja fa temps que ho provo, i crec que cada vegada em surt millor. És qüestió de no anar de pressa i evitar exigències, ni aixecar la veu. Ara els moments són més dolços per la militància del català, doncs el nostre idioma està contra les cordes, i des de la Generalitat ho estan recordant sovint. Sofreix el càstig de la gent jove d’ara, que el sap, però parlen massivament en castellà. Ho justifiquen dient que, en definitiva, fan el mateix que vam fer nosaltres: parlar català a fora, doncs a l’escola era obligatori el castellà; i quan se’ls hi replica que nosaltres vivíem en una dictadura i gràcies a la democràcia vam arribar a normalitzar la nostra llengua, et repliquen que el català no es perdrà...

Ara mateix vinc d’estrenar l’Hospital Viamed, situat a l’anella olímpica, prop de Tarragona. A la consulta prèvia vaig conèixer el metge, que era de lluny, i li vaig dir que jo era nascut a Tarragona, d’arrels catalanes, que els primers 30 anys vaig viure sota una dictadura i que a Catalunya només vull parlar en català, a excepció que no m’entengui... Bé, tant si és veritat del tot com només en part, sempre diuen que t’entenen, però que no el parlen de moment.

Són gent instruïda i amb ganes de quedar bé, i si no et passes les coses funcionen. Mireu, el dia de la intervenció, l’equip de metges i infermers ja sabia que jo parlaria en català, perquè un moixonet els hi hauria explicat. La DUI, que em va fer la primera preparació, em va preguntar si no m’agradava el castellà, i li vaig dir que molt, i que el parlo i escric bé quan convé, però ara, aquí a casa nostra, he de donar preferència al català, doncs com vostè deu saber, ara està en caiguda lliure. Em va dir que ella era de la terra com jo; un altre parlava català, però era d’aquests joves que amb els altres parlen castellà. L’anestesista, que pel seu nom es veia que no era d’aquí, ens vam saludar cordialment, i la infermera, que va manifestar ser dels meus, em va agafar la cara i, dient que pensés en coses boniques i amables, em va amorosir mentre es posava en marxa la sedació, i així me’n vaig anar. I per tornar, l’altre infermer em va tustar, dient “ja hem acabat”, i em va oferir un suc de poma. I per últim el doctor, que si no ha fet el doctorat només és llicenciat, em va explicar com havia anat i em va donar l’informe. Per sort va anar bé, però als 80 anys no es pot pretendre que damunt s’aconsegueixi l’excel·lència. Ell explicava en la seva llengua i jo preguntava amb la meva, repetint en català un resum del que m’acabava de dir i repreguntant, i ens vam entendre a la perfecció.

Fa tres anys ja vaig fer un article a Nova Conca, titulat: “A la Monegal”. Va sortir el 19 de juny de 2022 i també les coses van anar i van funcionar per l’estil, a excepció d’una infermera, jove i espanyola, que va insinuar que no ens costava res parlar en castellà si ho sabem; en fi, un clàssic dels que no acaben d’entendre els sentiments identitaris dels altres d’aquí.

Deia que des de ben menut i dins la discreta classe mitjana d’aquella dictadura capitalista, ja érem a casa i de família socis de la Monegal, ves si en fa d’anys. També ja deia que tot canvia; ara van de Viamed amb nous accionistes i noves expansions. També vaig recordar que, no obstant la generalització del castellà per tot arreu, a la Monegal segueixen sent respectuosos amb el català fins allí on poden, i que duri.

Doncs d’això es tracta, que Viamed, successora de la Monegal aquí a Tarragona, puguem dir, reconèixer i celebrar que ens segueixin servint en català, i sense que mai ens preguntin, com diuen es va dir en un hospital de Mallorca, que hem de decidir entre la nostra llengua o la nostra curació.

Acabo de sentir per la tele l’Oliu, aquell senyor tan ric del Banc Sabadell, i diu que una OPA hostil vol dir intentar treure l’altre del mercat. I posat com estava en aquesta redacció, hi he pensat: doncs mira, a Catalunya parlar en castellà sabent el català, per ser de família catalana o per haver-lo estudiat, i passar-se al castellà, és com fer una OPA hostil al català. I això jo no ho trobo correcte.

També, llegint l’últim Foradot, la revista bimestral de Montblanc, i en un article de Josep M. Grau i Pujol, ens reitera les prohibicions que han caigut sobre la llengua catalana en un pretèrit ben proper, segles dinou i vint. Acompanyaven una foto ben expressiva de la propaganda que es feia a començaments dels anys 40. També es repartien fulletons, que traduïts del castellà diuen:

Parli bé. Sigui patriota, no sigui bàrbar.

És d’un cavaller com cal, que vostè parli el nostre idioma oficial, o sigui el castellà. Això és ser patriota.
Viva Espanya i la disciplina, i el nostre idioma, el de Cervantes. Arriba Espanya. (imprès a la Corunya el 1941). Això vol dir que servia per al gallec, català i basc.

Doncs mira, això mateix van fer amb el català a França, i amb democràcia, als anys 50, guanyada la Segona Guerra Mundial, i els hi va anar tan bé que la feinada que tenen per recuperar ara un xic el català.

A nosaltres la dictadura, es pot dir que indirectament, va salvar la nostra llengua, i la democràcia la pot anorrear.

Ja ho explicaran els que quedin, si l’he encertat o no.