A la imatge, una dona fa esforços per obrir una porta dins d’un espai que la conté. A l’altra banda, els ocells que sempre l’acompanyen.

Què pretén el personatge? Retrobar-se amb els seus companys de camí? Descobrir què hi ha més enllà? Sigui com sigui, el gest de la dona és decidit.

Una porta és sempre un llindar: a vegades pesant i opressiu, com el d’una presó; altres, carregat de poder, exclusivitat i privilegi, com el d’un palau. Però no totes les portes són exteriors. N’hi ha també d’interiors, com les de la consciència ampliada, en el sentit de Damasio (Sentir i saber), o les de la percepció, segons Huxley (Les portes de la Percepció). Portes que donen accés a universos entreteixits amb la vida humana i amb el sentit profund de la seva existència.

Les portes separen i connecten; fan accessible allò que resta ocult. Obrir-ne una és sempre un acte de confiança i de coratge davant l’inconegut, o bé una gosadia que ens convida a escoltar la intuïció.

Però no sempre és possible obrir una porta: pot estar segellada amb pany i forrellat, i no sempre en tenim les claus, o bé ni tan sols arribem a percebre-la.

Obrim portes, malgrat els obstacles, fins i tot si qui truca és el llop!