Algú pot pensar que tinc una fixació amb això de mirar; jo en diria observar. Ben mirat, el que m’ha captivat sempre ha estat descobrir quelcom més que una simple mirada sense ni més ni menys del que veig. La infantesa sol marcar les pautes inicials de com serà el nostre comportament a mesura que hom es va fent gran. En aquest aspecte, ja començava a marcar l’aprenentatge de la vida dins el ventall de les meves accions com a minyó, el fet d’observar, contemplar, esbrinar...

Ploure seria una altra distracció d’infant, i una delícia a la vegada que hom havia posat en pràctica, per aprofitar el temps, tenir la vista posada darrere els vidres d’un balcó o finestra. No res més que atansar-me tant com podia cap al vidre, per tal de mirar de manera precisa les gotes de la pluja, que es desfeien al topar en el cristall, com si fossin uns petits esclats d’aigua, que s’esmicolaven i tot seguit regalimaven vidre avall.

Era un plaer veure un xàfec momentani o un ruixat i presenciar tot seguit una ullada de sol que sortia entre les boires i omplia de claror espontània acolorint el paisatge amb diferents tonalitats. Després es tornava a ennuvolar i la natura s’enfosquia.

Uns núvols com de cotó fluix, amb diferents matisos de coloració grisa tots inflats, formaven l’embolcall sota el cel, com si fos un nou sostre format de cúmuls i nimbus; amb actituds amenaçadores. Algú ja parlava d’una possible tamborinada d’aigua.

Els teulats, amb anys i panys ja vells, tronats, se sotmetien a la total inclemència del temps una vegada més. En aquells instants, era quan el cel s’esberlava i deixava caure de manera intempestiva la pluja a bots i barrals. Aleshores, els canalons de les teulades s’omplien d’aigua a vessar. Llavors, tot se sobreeixia.

Des de llavors, la pluja no canalitzada es desbordava i es filtrava per les escletxes de les teules velles, mal posades, trencades o atrotinades, i es produïen degoters sota teulada. Aquest moment era quan tant les bigues com les llates es mullaven i formaven regalims d’aigua que es precipitaven sostre avall i queien dins dels diferents atuells disposats al terra de les golfes, la qual cosa esdevenia un concert de sons sense solta ni volta.

Els tancaments no complien la finalitat de tancar. Pels galzes, tant de balcons com de finestres i portes, es filtrava l’aiguat. Que si roba vella, sacs, paper... res no aturava la pluja, que ja mullava el terra de l’enrajolat de la casa. Per fi s’acabava el ploure i el malestar  dels degoters. I tot seguit sortia l’arc de Sant Martí. Mentrestant, la mainada s’escapava de casa per xipollejar en els bassals dels carrers que encara eren de terra i quedaven enfangats.

Aturada del tot la pluja, com un respir, el cel s’estritllava i entremig dels núvols sortien algunes llambregades de sol. El veïnat, encuriosit, després de tanta tensió pel temporal, treia el cap pels portals de les cases, per tal d’aprofitar la fresca i l’olor de la pluja, que es barrejava amb  l’aire de l’herba molla. Algú aprofitava el temps per anar a buscar caragols.