Com molts dies, ahir vaig pujar al terrat, volia mirar el mar, i les onades i aquell vaixell que porta somnis trencats i records de tal com érem, i en el fons de la ursa, petxines enganxades junt amb les mirades... que ho diuen tot.

Al costat ha vingut una garsa eixerida, i amb el cap m’ha dit bon dia, tafanera com ella, ha anat dient que sí a tot el que veia, mentre picava per racons i raconets omplint el pap.

Feia aire, amb gavines blanques fent la dansa i coloms  grisos volant per damunt la gent, amb els pavellons nàutics al vent.

El moll despertava i la llum de les barques de sardina, arribades i emprenyades per les moles de peix que havien fet el salt, caixes buides i gel fos, crits i tot confós.

Demà potser hi ha sort, diuen que bufarà garbí i gregal i amb mar grossa s’omplirà la bossa de sardina lluenta i seitó per posar amb sal o fregir com cal.