Abans, i dins els meus 30 anys de viure en dictadura, hi havia un altre 1 d'octubre, que va ser festiu durant molts anys i en deien "el dia del Caudillo", doncs es celebrava que el dia 1 d'octubre de 1936, els colpistes revoltats, van proclamar Francisco Franco com a Cap de l'Estat.

Els catalans vam posar en marxa un altre 1 d'octubre; tenia llavors 72 anys, i és quan vaig entendre que l'estat espanyol ens vol per força lligats a la seva unitat nacional, no perquè ens estimi i vulgui afavorir-nos, sinó perquè necessiten els nostres diners per "ajudar" a les regions i autonomies empobrides. El 2017, el desequilibri era de setze mil milions d'euros, i ara ja estem als 22.000 milions. Ep, no de pessetes, d'euros.

I per arribar a l'1 d'octubre, hi va haver una sèrie de despropòsits. RECORDEM:

• 30 de setembre de 2005. El Parlament de Catalunya aprova el nou estatut, amb un 90% a favor i un 10% en contra; els 15 parlamentaris del P.P. I el President de l'estat espanyol, el socialista Sr. Zapatero, pronuncià aquella famosa frase: "Recolzaré l'estatut que aprovi el Parlament de Catalunya"; doncs no va ser així.

• Ratificat pel Congrés dels Diputats, prèviament passant per "el ribot", recordeu, "el vamos a cepillarlo", i va quedar desafinat. Doncs no en tenen prou i els del P.P. porten la llei al Constitucional.

• 2010, sentència del Constitucional, de majoria conservadora, dient que 14 articles són anticonstitucionals, i no aclareix, tot i que recull la Constitució amb la paraula "nacionalitats", que ens reconeix com una nació.

• Del 2010 al 2017, grans manifestacions a Catalunya, milionàries en assistència, difícilment vistes a Europa.

• Arriba l'1 d'octubre de 2017 i vam poder viure la jornada de sobirania més gran de la nostra història recent. Vam decidir votant, malgrat ser reiteradament atonyinats, que volíem viure en un país independent.

• 3 d'octubre de 2017. El Monarca Felip VI, de la rama dels Borbons, que ja ens van anorrear al 1714, i que, eliminada la República pel cop d'estat del dictador, és el propi Franco qui nomena Juan Carlos com a successor a Rei d'Espanya, i el seu fill Felip VI el substitueix el 2014, i ja com a Cap de l'Estat, ens diu:
  Que és inacceptable l'intent d'apropiació de les institucions històriques de Catalunya... I en el dietari del 2019, vaig recordar i afegir: "Apropiació de les nostres institucions? Si tot ve del 1714!", i així es recorda al camp del Barça cada minut disset i catorze segons, de la primera i segona part: I-Indè- Independència!

• I del 2017 al 2025, suma-hi vuit anys més i ja en fa vint, que es va acabar l'idil·li del 1985 al 2005, i el Pacte del Majestic amb el P.P. d'Aznar inclòs. I ja fa vint anys més que l'Estat espanyol, amb promeses i mitges veritats, ens segueix tenint collats els nostres sentiments identitaris i de calaix i butxaca; i tot per no aclarir l'embolic fiscal i econòmic que els beneficia, mentre Catalunya i tots els que hi vivim sortim perjudicats.

I com que encara estem amb la tossuderia del Tribunal Suprem, de no amnistiar certs líders, amb l'invent de Marchena de "un insòlit supòsit d'estalvi punible", doncs diu que no es van gastar un euro de la seva butxaca, i es delaten dient que això és un argument raonable, i no és pas extravagant.

El 13 de novembre, l'advocat general del TJUE donarà la seva opinió-conclusions, i no crec que el T.C. d'Espanya mogui fitxa abans.

Puc dir, ara que no tinc militància, que estic d'acord amb les directrius i suggerències d'Òmnium, i ja des dels temps del Cendrós, el fill del barber de Valls, que es va enriquir venent el Floyd, aquell suc per després de l'afaitat, que va inventar son pare. Doncs en temps de Franco i amb sacrificis i mà esquerra, va ser un dels fundadors d'Òmnium. I també estic a favor del Consell de la República, i com que no tinc Bizum, de moment els hi faig passar més gana que al gos d'en Pinyol, però ja hi penso, i de moment escric-hi tot; per allò "del que pugui fer que faci". I faig meves les seves suggerències i recordatoris de l'1 d'octubre.

Som-hi: L'1 d'octubre no és només un record. És el futur. És un mandat democràtic que continua vigent. És la declaració d'independència que encara no ha estat revocada, i la demostració que un poble organitzat i mobilitzat pot superar tots els obstacles i escriure la seva pròpia història.

Recordem que més de 150 municipis catalans han assignat el nom d'aquesta data a una plaça, carrer, parc o poliesportiu, i sense anar més lluny, a Montblanc tenim la plaça de l'1 d'octubre, al costat de l'església de Sant Miquel.

Però cal persistir, i passar de la resistència a la proposta, de la memòria a l'acció, de la commemoració a la construcció. El futur del país depèn de la nostra implicació, la determinació, la col·laboració, la solidaritat, la persistència i el coratge de cadascú de nosaltres, en definitiva els mateixos valors que van fer possible l'1 d'octubre del 2017, i que han de fer possible ser amos del nostre futur.

Recordem, no obstant, els milers de mossos, policies i "piolins" desplaçats per impedir votar, atonyinant i retirant urnes, poques en van trobar, però 2.200.000 persones van aconseguir votar. Va ser un èxit moral i polític, vencent l'oposició frontal de tot un aparell de l'Estat, i un fracàs clamorós de la política espanyola front a Catalunya.

L'anhel de "volem votar" es va aconseguir amb escreix, malgrat la prohibició i repressió, que encara no s'ha acabat del tot, no obstant la llei d'amnistia o llei de l'oblit, que una part de jutges conservadors es neguen a aplicar, i en espera de l'últim retoc del Tribunal Constitucional; si s'arriba a temps de no perdre aquesta minsa avantatge de 6 a 4, avui i per aquest tema en concret, donat el precari equilibri entre jutges progressistes i conservadors al Tribunal Constitucional.

Au, seguirem esperant, i segons quina sigui l'acció, ens trobarem amb la oportuna reacció.