La imatge mostra una “A” majúscula que ocupa bona part de l’espai, erigida amb la tècnica ancestral de la pedra en sec. El fons és completament blanc, com el dels fulls on acostumem a escriure, fet que fa destacar encara més la figura. De la part superior de la “A” s’enlaira una fina columna de fum que surt d’una xemeneia amagada, indici que a l’interior s’hi cou alguna cosa. A la base les potes de la lletra hi creix una herba verda i tendra, que aporta un toc de vida al conjunt mineral.

Amb l’adveniment de l’agricultura, i del sedentarisme consegüent, la humanitat va sentir dues necessitats essencials: aixecar una casa per a l’animal gramàtic que som i una altra per a la seva veu —l’escriptura.

No és estrany que les primeres construccions agràries de pedra seca i la primigènia gran obra literària de la humanitat, l’Epopeia de Gilgamesh, apareguessin aproximadament al mateix temps, ara fa uns quatre mil anys.

A la imatge, la casa pren forma de la primera lletra de l’alfabet, símbol d’una de les gestes més fascinants del nostre passat.

Amb l’escriptura, la cultura ha transcendit l’espai i el temps, donant suport a les idees més profundes de la nostra condició.

L’escriptura és una llar que acull les paraules, crea vincles i ajuda a habitar el món. No existeix només per a qui hi viu, també rep convidats i és un asil on poder explorar qui som i com ens comuniquem. Les veus s’hi passegen, s’atansen a les seves finestres, obren portes o surten al jardí.

En l’era digital, la “casa de la veu” continua en construcció a un ritme vertiginós, aixecant parets invisibles i obrint finestres en les pantalles de telèfons i ordinadors.

Probablement, en el futur, la veu serà un alè compartit amb les màquines: a vegades discernible, a vegades del tot hibridada. O potser ja fa temps que respirem alhora?