La setmana passada acabava l’article anunciant que m’havien fet besavi, i què menys que remirar i capficar-me per poder escriure’n alguna cosa, ja que un naixement sempre s’ho val, i aquest, amb el plus de ser la filla de la benvolguda neta Alba, del nostre mas, connectat amb els seus cordons umbilicals de Lilla, Montblanc i Valls.
Anem al perquè de tot plegat. L’Abril va néixer a tres quarts de quatre del matí del 10 d’octubre al Joan XXIII de Tarragona, diuen que ben tractada i ben atesa.

El nom d’Abril, posat a una noia catalana, era quasi inexistent fins a arribar al segle XXI. Fa referència al quart mes del calendari gregorià, i és un nom i una època associada a la primavera i a l’esclat de la natura. Nom de dona de significat positiu i alegre. Ha anat guanyant popularitat les darreres dècades, especialment en països de parla catalana, on s’associa amb frescor i renovació.

Dels estudis que n’hi ha, almenys fins al 2010, l’any 2007, a Catalunya, n’hi va haver un “pic” fins a 400, i el 2022 se’n van matricular un poc més de dues-centes.

De dades fins al 2010, el nom que encapçala, o sigui el més repetit, és Paula, i Abril és la número trenta-dos, entre Clara i Noa. I per estadística de naixements, a l’Alt Pirineu i Aran és on més s’ha inscrit en proporció. I al Camp de Tarragona se la considera amb un 2,34 per mil.

Abril és bonic, eufònic, ni massa curt ni massa llarg.
Els romans donaven la benvinguda al mes d’abril –aprilis– celebrant les festes de Venus. I també deriva del verb aperire, que vol dir “obrir”, perquè l’abril és el mes en què la terra comença a obrir-se per donar els seus fruits. I els anglosaxons, posant sovint els noms d’April, May i June, volen representar una vida de bon temps, aire lliure i llum.

Ara el nom d’Abril ja figura entre els 50 més posats de Catalunya i, a més, abril, el mes, està ple de simbolismes amb Sant Jordi, la festa del llibre i de la rosa, i la festivitat de Montserrat, la rosa d’Abril.

Respecte a la seva celebració, no hi ha sant dins la cultura cristiana, però el 7 d’abril es considera la seva diada.

Ja seguirem amb la petita Abril. Ara recordem que el besavi ha arribat a la cita del seu naixement amb 80 anys i 98 dies més que ella. I el dia que la vam conèixer complia quatre dies. Per cert, felicitats a les bessones, ja àvia i tia àvia, i a la besàvia, la senyora Maribel.

Em va fer il·lusió, per la dita aquella de “són quatre dies”: just quan la vam conèixer tenia quatre dies; i la història ja està en marxa. Li vam regalar el meu últim llibre, que, com l’Abril, també ha nascut el 2025, i amb dedicatòria, perquè quan sigui gran, si em llegeix, sabrà quines coses pensava i escrivia el seu besavi en els temps i l’any que la nena Abril Valdívia Salvà estava ocupada naixent.

La trobada va ser passejant i entrant a una cafeteria, perquè el gos que tenen a casa, i que fins ara era “el rei”, l’observaven de prop i no volien, de moment, que pogués treure conclusions equivocades. Laus Deo.

Doncs sí, besavi en alemany masculí és Urgroßvater i en femení, Urgroßmutter. En anglès, el masculí és great-grandfather. En francès és arrière-grand-père / mère o bisaïeul/e. En italià, bisnonno/a, en català, besavi, besàvia i besavis, i en castellà bisabuelo/a.

Analitzem el dia del naixement: 10 d’octubre, matinada. El calendari dels pagesos d’enguany diu que el sol va sortir a les 7.59 i es va pondre a les 19.19. Va ser lluna plena el dia 7, i la lluna aquella nit anava cap al quart minvant. El santoral cristià diu: sant Tomàs de Vilanova, bisbe; Eulampi, màrtir, i Paulí, bisbe. I el bloc Maragall afegeix: Samuel, Àngel, Lleó, Nicolau, Víctor, Florentí i “Daniel”, com el pare de la criatura. Això s’haurà d’investigar.

El signe zodiacal és balança, i es diu que és un signe cardinal d’aire, i les persones tenen tendència a ser dolces, refinades i socialment servicials. I les persones nascudes el 10 d’octubre se’ls pressuposa afecte, comprensió i seriositat.

Doncs, com que estem a l’octubre, i malgrat que no faci prou fred, la il·lusió a ningú enganya, i seguit anirem de dret... a torrar alguna castanya.

DESITJOS: el principal i més clàssic és “el d’anys i bons”, que és el preferit en català de les Illes Balears i, per nosaltres, és el més repetit als aniversaris.

I com que amb la meva companya ja fa més de quaranta anys que vivim en un mas a Lilla, del qual vam decidir no poder-lo vendre mai ni hipotecar-lo. Així som usufructuaris, però la nua propietat la vam posar a nom de les bessones quan tenien cinc anys.

I donat “lo bé” que ens hi hem trobat i realitzat, mentre puguem, recolzarem i donarem preferència al relleu generacional, si es dona el cas, ja que no hem estat cinquanta anys construint la idea i gaudint-la amb fills i nets per abonar el vendre o, el que seria pitjor, malvendre. A més, visionem que el nostre moviment de perdre’ns al bosc, que vam posar en marxa de joves, ara que ja som grans i més o menys primer món, torna amb força.

Ho tenim pensat i escrit; el més recent és l’article a Nova Conca del 6 de setembre d’enguany titulat Els masos cauen. Recordem:
Amb els més de cinquanta anys de gaudir de l’habitatge i complements, amb família, filles i nets, hem fet, sortosament, tot el procés vital del pas del temps durant molts anys.
Així, el nostre mas, que va venir de la primitiva idea de comprar un tros de bosc per perdre’ns, tindrà el futur que vulgui el nostre relleu generacional; però ara, vist que els masos cauen, després d’anys de soledat i silenci, estem satisfets d’haver-ne fet un de nou, per gaudir fonamentalment de la natura, que es troba en primera línia del defora i oberta als quatre vents; i fer servir el temps per mirar, per pensar, per fitar, per riure, per llegir, per estimar, per pentinar amb els dits l’aigua de la bassa, i viure sense mandra, però també sense pressa.

Però la vida i els seus costums van seguint. Nosaltres, de joves, vam comprar un tros de bosc per perdre’ns, i els savis d’ara estan redescobrint el bosc i el “defora”, que deien els meus avis pagesos, com a proposta per a una nova societat equilibrada amb el medi natural; és la societat neorural, i Joan Baiget i Solé, doctor en Societat de la Informació i el Coneixement, em va obsequiar amb un llibre estudi de ficció, humor i teatre reivindicatiu dit Bateig. I també m’ha fet arribar un altre estudi sobre la societat neorural, en què es defensa la masia o mas com a conjunt o unitat molt significativa del teixit social i productiu de Catalunya, que ha funcionat fins ben entrat el segle passat, i que ara s’està repescant com un nou moviment, que justifica una defensa romàntica del modus rural de viure antic, representat pel mas o masia, enfront de l’estressant i massificat model postindustrial de la societat actual. D’aquí el nom de neorural, com a context obert on poder compartir, amb noves estratègies, el millor dels dos mons: el món rural i el món urbà.

Ja vaig citar en Baiget a l’article de Nova Conca del 31 de maig d’enguany, Mar i muntanya articulada, i de nou em trobo amb un altre estudi seu, que dona fe de les seves ocupacions intel·lectuals, que, en la part que ens correspon, també fem nostres les dues parelles que el 1973 vam anar a buscar el tros de bosc que ja fa més de 50 anys que gaudim.

I només em resta afegir aquella frase que he fet meva a les meves velleses: de pau, amor i harmonia, o, com deia la meva àvia pagesa, que tot sigui a fi de bé!