En aquesta imatge, la paraula VERITAT, invertida i sòlida, es manté en equilibri sobre el terra; però és la seva ombra qui en revela el sentit autèntic.

Una frase de l’escriptor suec Henning Mankell, extreta del seu llibre pòstum Arenes movedisses, va ser la font d’inspiració d’aquesta obra: «De vegades cal capgirar la veritat perquè es mantingui dreta». En aquest llibre, Mankell, malalt terminal de càncer, reflexiona sobre la memòria, la mort i el sentit de l’existència.

La cita ha resultat premonitòria del que, poc després de la mort de l’escriptor, marcaria l’inici de l’era de la postveritat: la presa de possessió del primer mandat de Donald Trump, l’any 2017.

L’esdeveniment es va celebrar, com és tradició, a l’exterior del Capitoli dels Estats Units, a Washington. Era un dia plujós i, en un moment donat, davant una multitud enfervorida, el recentment investit president va afirmar: «No està plovent!». Aleshores, molts paraigües es van plegar i els qui ho van fer es van mullar; potser algun fins i tot va emmalaltir a conseqüència. Un gest propi d’un mentalista MAGA (Make America Great Again).

Però no va ser aquell el moment d’entrada al temps de la postveritat, sinó un altre, més subtil i inquietant: la portaveu presidencial de la Casa Blanca assegurant que aquella cerimònia havia estat la més concorreguda de la història. Era una falsedat, desmentida per les imatges i els registres, però defensada amb una nova categoria, la dels fets alternatius. La mentida, proclamada amb solemnitat, ascendia així a la condició de veritat oficial.

Vivim en temps de postveritat: un escenari on les emocions, creences i sentiments pesen més que els fets. Els relats ja no descriuen el món, el construeixen. I les fake news, com noves armes de poder, són el seu combustible. La propaganda colonitza el lloc de la veritat. A més, estem infoxicats, per l’allau d’informació pròpia de la societat digital. El resultat d’aquesta amalgama és una desconfiança generalitzada i l’absència de debat en l’espai públic.

La pèrdua de la capacitat d’escoltar i d’argumentar condueix inevitablement a la desqualificació i a la manca de respecte; i massa sovint a l’insult directe. El Parlament mai no havia conegut un nivell tan baix en el llenguatge polític.

Som mentiders perquè mai no percebem el món sense filtres: la veritat sempre ens arriba d’alguna manera deformada. Fins i tot el llenguatge –«tota paraula és un prejudici», advertia Nietzsche– altera allò que vol anomenar.

Com recorda Yuval Noah Harari, la nostra espècie va dominar el món, no per la seva força, sinó per la seva imaginació, per la capacitat d’inventar i compartir ficcions que, tot i ser mentides, van fer possible la cooperació i la supervivència. Potser caldria rebatejar-lo com Homo mendax –l’home que menteix–.

A les ombres de la imatge s’hi pot llegir “veritat”.

Som, com els presoners de la caverna platònica, éssers que només accedim al reflex del món. Però és precisament en la recerca de la veritat on la realitat troba sentit i l’existència, coherència.