En Josep havia nascut en el si d’una família de pagesos tradicionals molt treballadors, en una masoveria coneguda com el Molí de l’Estrada, un molí que funcionava amb aigua d’una font, abundant, que omplia una bassa. No d’un riu, com estàvem acostumats a escoltar.

Ens portàvem uns quatre anys de diferència, amb en Josep. Ell era un adolescent i nosaltres canalla, jo i el meu germà petit. Tot i així hi férem amistat. Tot venia arran d’un conegut que anava a buscar aigua amb garrafes de vidre cobertes de plàstic i que ens deia que eren per al seu avi, cosa que, més endavant, vam saber que l’aigua era per a les xinxilles, uns animals que criaven per aprofitar el seu pelatge.

El nostre amic, el pagès, ens deixava participar en algunes feines del camp, com llaurar amb una arada semblant a les romanes amb una sola rella. O bé, també, segàvem l’alfals amb una segadora estirada per un matxo. Tant amb l’arada com amb la segadora, l’animal tenia ben apresa la feina que havia de fer i nosaltres restàvem fora de perill.

Una tasca, una de les millors a recordar, va ser quan vam ajudar a néixer un vedell, d’una vaca estabulada. A aquests animals, el seu tancament no els permetia poder-ho fer soles i havien de menester l’ajuda del pagès. Va ser la millor experiència inoblidable d’aquella casa de pagès.

Avui he anat a veure en Josep, però les condicions de la nostra vida han canviat. Tots dos ens hem fet grans. A banda que ell s’estava refent d’una malaltia i restava a casa sota la responsabilitat de dues cuidadores, sense la seva dona que, pel tipus de salut que tenia, s’havia hagut de quedar a la residència del poble. Malgrat aquesta situació, en Josep estava convençut que ell es recuperaria.

De fet, el nostre pagès, una vegada a la vida reconeixia que després d’haver-se fet uns farts de treballar per tal de guanyar-se la vida, ara per primera vegada i gràcies a la malaltia podia contemplar de manera minuciosa, sense presses, la realitat de casa seva: Una casa de pagès restaurada, dins un marc agrícola i que ell n’era propietari; era coneguda amb el nom d’El Cogul.

Casa seva era una masia, −com hem dit,−restaurada i més gran que una masoveria. Estava envoltada de camps, horta i arbres fruiters. Amb el temps −el nostre amic− havia anat millorant aquella finca, i l’havia convertit en un paradís de cultius hortolans. A banda, havia creat una empresa de terres per a jardí, a gran escala, prop d’allà on vivia, i on disposava d’uns grans espais a cel obert d’emmagatzematge d’aquell producte terrer. A part, i per si això era poc, la seva visió emprenedora l’havia portat a la cria de bestiar porcí i, a més a més, en temps del segar cereals feia el transport de gra i bales de palla; total, un no viure de tanta feina.

Em parlava ara que, assegut en una cadira de rodes, tot i que feia exercicis de recuperació, amb l’esperança de tornar a caminar, s’adonava de la realitat de com era casa seva, com estava constituïda i observava amb mirada detinguda cada racó, imatge o arbre, que mai amb les presses de la feina havia pogut fruir. Em deia, amb admiració, que no s’havia adonat del pati que tenia al davant, amb una zona enjardinada d’arbres i un fabulós paisatge a la llunyania de camps, boscos i muntanyes.

Més endavant de la conversa, i tot recordant els bons temps, m’explicava que els estius ell i la seva dona havien tingut el costum d’anar a passar les vacances a Ribes de Freser, fet que el portà a conèixer aquell territori com el palmell de la mà. Em deia que agafant una pista de muntanya que va de Ribes de Freser fins a Tragurà, poblet de muntanya de la Vall de Camprodon, en aquesta comunicació hi va veure a néixer dos dolls d’aigua. L’home, emprenedor com era, i que sempre li havia agradat més d’arreglar que d’espatllar, tal fet el va portar a aprofitar aquell espai per fer-hi dues fonts.

Explicava que, mentre arreglava les fonts a pic i pala, va passar per l’indret un guarda forestal. Aquest, encuriosit li va preguntar que què hi feia allà en aquell indret amb l’aigua. En Josep li va respondre: aprofitar el preuat líquid, per tal de fer-hi dues fonts. Davant de tal resposta el guarda el va felicitar.