Hi va haver una època en què l’Aigua del Carme era en tota farmaciola i farmàcia. Al costat de les aspirines, la mercromina i les tiretes, era fàcil trobar l’Aigua del Carme. Un producte fet a base d’herbes com la melissa, concentrats d’essències i força alcohol, ni més ni menys que de 55 graus. Amb un gust dolç i anisat, es donava com a remei per a gairebé tot: marejos, mals de panxa, nervis, depressió i dolors menstruals. Per a tota mena de mals i per a tothom, sobretot dones i nens, malgrat la gran quantitat d’alcohol que contenia (és clar que les àvies la barrejaven amb llet o aigua; cal estar a l’aguait). L’Aigua del Carme fou  un licor i remei popular a  Península Ibèrica des de l’inici del segle XX.  Se li atribueixen propietats com tònic estomacal, antiespasmòdic, i anticolèric.

En la seva composició s’anuncien essències de melissa, llimona, romaní, menta i altres. El seu origen es documenta l’any 1611 com a licor elaborat a França pels Carmelites Descalços per “curar els problemes nerviosos i la histèria”.

Molt popular a Espanya entre les dones madures al segle XX, encara es pot trobar en farmàcies i herbolaris i  en especial a Hispanoamèrica: «Normalment,  es pren en forma de gotes que s’afegeixen a un got d’aigua o a una infusió relaxant».

L’Aigua del Carme ha estat eliminada de les farmàcies en favor dels medicaments ansiolítics i els calmants. La societat espanyola actual ja ha passat dels costums supersticiosos del cura-ho-tot. Utilitzar alcohols tan forts per tractar nens o adolescents està totalment contraindicat i no deixa de ser un vestigi de l’Espanya pobra i ignorant  de fins fa uns anys.

L’origen de l’Aigua del Carme va ser el popular remei fabricat  a  Tarragona, pels Carmelites Descalços, on encara hi ha un edifici que ha acabat sent senyer a la ciutat.

Els que tenen certa edat segur que recorden les ampolletes de vidre de l’Aigua del Carme. De fet, es feia amb una recepta centenària inventada per aquell orde religiós que data del segle XVII. Encara conserven al petit museu del convent de Tarragona i una petita exposició que també es pot visitar.

La responsable de l’Arxiu dels Carmelites, la Sra. Mercè Gras, subratlla que a tots els prospectes es deia que “l’ús havia de ser mesurat, entre 10 i 12 gotes diluïdes”, però a partir d’aquí cadascú feia el que considerava més oportú.  Una  copa no es podia fer al bar. En aquells temps per a les dones no era fàcil o no els estava permès anar al bar a fer una copa. Però si et trobaves malament a casa, l’Aigua del Carme devia solucionar molts i molts problemes. Ara, en canvi, el que resultaria inconcebible seria donar un “medicament” a les criatures sabent que no té  cap perill si es pregués en la mesura que ressalta la Sra. Gras.      

Amb tot, l’Aigua del Carme es va deixar de produir, entre altres coses, per les exigències reguladores dels medicaments. Finalment, però es va vendre la patent a uns laboratoris de Barcelona que encara la fabriquen.

A la literatura contemporània i al cinema

Sempre en contextos castissos o crítics, l’Aigua del Carme ha estat esmentada per escriptors peninsulars de diversa confessió, com Anselm Aguadé, Gonzalo Torrent Ballester, Ignacio Aldecoa, Francesc Alien, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes o Camilo José Cela (d’entre una llarga llista).

En el  cinema espanyol de postguerra , seria després corejada per realitzadors cinematogràfics com Pedro Almodóvar (a Mujeres al borde de un ataque de nervios, 1988) o, Ventura Pons a Morir (o no), de l’any 2000.

Doncs encara se’n pot fer un article.