Doncs, el ja besavi segueix escrivint, i com que el setmanari Nova Conca sortirà en paper el divendres 31 d’octubre i el dissabte és la festa de Tots Sants, aprofitarem per desvetllar records i precisions, respecte a Tots Sants, el dia u, i el dia dels Morts, el dia dos de novembre.

I aprofitarem per treure la pols a l’obra magna de Joan Amades i Gelats, Barcelona, 1890-1959: Costumari català, el curs de l’any.

L’Amades, que en el seu Costumari català va situar la vila de Montblanc com el centre de la llegenda de Sant Jordi, avui una de les trobades anuals més reconegudes i exitoses; doncs em va arribar a les meves mans en l’explosió de catalanisme dels anys 80 del segle passat, i els “comercials” que feien el porta a porta, i se sabien, sense l’ajuda d’internet, la vida i miracles dels seus futurs clients.

Així, a mi, em van perseguir com a caçador, com a navegant, com a advocat i com a catalanista, i en sis o set anys vaig adquirir “en còmodes terminis” enciclopèdies de caça, l’Aranzadi, present en tots els despatxos on hi havia juristes, enciclopèdies de navegació, i les històries de la Catalunya política silenciada i els cinc toms del Costumari català, “l’Amades”, que li dèiem, i que ens va permetre tenir accés a l’obra etnogràfica de referència per a qualsevol qüestió relacionada amb les tradicions i costums de les terres de llengua catalana.

Eren cinc volums i més de cinc mil pàgines, seguint el curs de l’any. Va ser una obra conjunta de l’Editorial Salvat, que ja havia publicat abans de la repressió, i Edicions 62. El primer tom postdictadura va néixer el 1982 i va cobrir el més buscat, que són els costums de Nadal i Cap d’Any, i el 1983 van anar sortint els altres volums fins al volum número cinc.

Hi he fet servir tant l’Amades, que em ve de gust acompanyar foto del meu treballat, o maltractat, Amades, que ara el tinc front la mar perquè es recuperi. Els volums més castigats han sigut el primer i l’últim, que és el de la tardor, Tots Sants.

Antigament, Tots Sants era dia de treva, i si s’esqueia en guerra es deturava la brega. Al segle XIV ja resten antecedents que parlen de Tots Sants i del Dia dels Morts.

Abans Tots Sants començava la festa a la nit, i el dia, en paraules d’Amades, era alegre i xiroi pel matí i greu i sever per la tarda. La primera part era festa dedicada als vius i la segona part per als morts, que durava fins al migdia de l’endemà.

Els menjars especials eren les castanyes torrades i un tipus de pastissets fets de maneres variades i que van rebre el nom de panellets. Abans els padrins regalaven els panellets als seus fillols, com per Pasqua la mona.

Era costum a l’antigor, sobretot a Barcelona, posar taules de rifaires, especialment al pla de la Boqueria; es rifaven plats de panellets o un pollastre, i els rifaires anunciaven llur negoci amb crits especials: “Qui no juga no guanya” o “Qui no posa no treu”.

Per Mallorca i Menorca, en lloc de panellets, es menjaven bunyols; se’n feien gran quantitat, i qui podia els feia amb oli novell.

Des de les dues de la tarda de Tots Sants, la majoria de la població abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia i divertiment i adoptava un posat seriós. Es tancaven els teatres i espectacles públics, i els que tenien roba negra es vestien de dol. Començaven a desfilar pels fossars de les parròquies i, a partir del primer terç del segle dinou, ja van començar a transitar pels cementiris generals. El costum de portar flors a les tombes és relativament modern, més o menys d’un segle cap aquí.

El costum de visitar els difunts és d’origen romà, i el cristianisme el va adoptar i adaptar. Els pobles nòrdics de tradició cèltica, al vespre de Tots Sants, encenien fogueres.

Al món cristià, des de l’entrada de fosc, les campanes de totes les esglésies deixaven oir contínuament el toc de difunts, anunciant la celebració dels vespres. Després es convidava al recolliment familiar a la vora del foc i s’evitava anar pel carrer per no trobar-se amb l’ànima dels difunts. A la contrada de la Selva del Camp, s’estaven de torrar i menjar castanyes abans de Tots Sants, perquè creien que menjar-ne ofenia les ànimes del Purgatori.

A Reus havien representat el Don Juan Tenorio de Zorrilla pel carrer, a tall de ball de parlaments; se sortia al vespre i només s’actuava a l’hora fosca i amb claror d’atxes de vent que portaven alguns vailets.

El dia dos era conegut com el Dia dels Morts i Dia de les Ànimes, i abans no es podia celebrar en festiu, i si el dia dos queia en diumenge, es celebrava el dia següent. Seguia tot el matí el toc melangiós de les campanes fins a les dues del migdia. Molts ciutadans anaven a oir les tres misses de precepte.

A la tarda del Dia dels Morts, la gent tornava a la vida normal, però amb mesura i sense lliurar-se a la folga i a la bullícia. Als pobles i ciutats murallades, la gent sortia a beure aigua i a menjar anissos per les fonts dels voltants, però no s’allunyaven massa de les muralles, car la poca durada de la claror no permetia anar gaire lluny. Per Menorca, havia estat costum, la tarda del Dia dels Morts, anar a menjar magranes pels camps i collint-les directament dels magraners. Els propietaris no protestaven i creien que oferien les magranes pel bé de les ànimes del Purgatori.

Bé, com a conclusió comparada amb els temps actuals, observem que a l’antigor es passava del goig de Tots Sants al dolor del Dia dels Morts, amb un marcatge d’horaris gradual; en canvi, ara s’aprofita la data de Tots Sants, que és festiva, i, en ser fixa, pot formar part “d’un pont”. En canvi, el culte als morts, i en especial el dia dos, continua, però força diluït dins d’un escalament cada cop més relaxat.

Per exemple, el poble agregat de Lilla, que, no obstant tenir dos locals ben conservats, pràcticament, avui per avui, no s’obren, a excepció d’uns dies per la festa major d’estiu. I no serà perquè des de l’Associació no es demani gent que s’animi. Deu ser que les costums canvien, per això hem anat al Costumari.

A Lilla, hem rebut informació, via mòbil, que per la festa de Tots Sants, el cementiri estarà obert del 26 d’octubre al dos de novembre, de deu del matí a sis de la tarda. I el dia de Tots Sants hi haurà missa a la parròquia a les 13 hores. I si hi ha altres celebracions, ja seran privades.

Ui, no he dit res del Halloween, però tinc la carbassa i confio que la gent jove s’aprofiti d’aquesta celebració, heretada dels països anglosaxons i d’origen celta. I si voleu saber més coses podeu passar per Port Aventura, que en saben un ou. Tinc una filla que fa anys que hi treballa, i crec recordar que em va dir que el rècord d’assistència el tenen en un dels últims Halloween i amb 35.000 passa-volants.

I com avui treballem amb l’Amades al costat, acabarem amb uns versets del refranyer d’avui:

Per Tots Sants, i no més enllà, el blat has de sembrar.

O, per Tots Sants els blats sembrats, i tots els fruits a casa guardats.

Per Tots Sants, penja les gàbies i caça amb reclams.

Per Tots Sants, tots els vins són sans, i

Tots Sants porta les vetlles de l’hivern i sant Josep se les emporta.