Hi ha una dita popular que diu: Aire, sol i llimona, de feina al metge no en dona. L’esmentada dita me la va fer avinent el pare d’un amic, provinent d’una casa de pagès de l’Alt Empordà.−Avui tant el pare com el fill ja han traspassat, en tenien un bon vademècum. El cas és que, d’allà on jo venia, de Centelles (Osona), pel que fos, no recordava gaire aquesta dita, perquè d’arbres llimoners no n’hi havia –de llimones d’importació− sí que n’hi havia–, ja que a l’esmentat cítric li plau més el clima temperat i a la meva població els hiverns eren freds rigorosos i gèlids. Així els recordo.

En aterrar a les terres del Vallès, per feina, i el fet d’haver-hi molts més llimoners, se’m va fer més avinent el nom i la dita. I en treballar en l’àmbit escolar, encara m’hi ajudaria més. Per termes testimonials, recordo que, en una sortida familiar amb la mainada a la Vall de Núria, en època de l’estació hivernal, on de neu n’hi havia un bon grapat, s’aprofità per posar en pràctica un cap de setmana −amb una colla de famílies i infants el que podia ser les beceroles de l’aprenentatge de l’esquí per a gent menuda.

Hi havia un pare que, a aquesta sortida−–ja que el voler manava més que el poder–,− hi va haver d’anar per tal de complaure la seva filla, amb una situació de refredat i mal a la gargamella. Tot i portar medicina convencional, no acabava de resoldre el mal de coll. I a la nit del dissabte al diumenge, que la vam passar allà, prengué la resolució de dedicar tota la nit a anar mastegant i empassant-se trossets esmicolats d’una llimona, amb glopets d’aigua, cosa que li va solucionar la malaltia.

Tots sabem que aquest cítric es considera com a remei curatiu, tant pel mal de coll, com per millorar la circulació sanguínia i fins i tot per tal de prevenir les pedres als ronyons. L’esmentada pràctica la conec per familiars i amics que pateixen càlculs renals i solen beure tres gots de suc al dia de llimona amb una mica d’aigua. Aquest fet pot suavitzar el dolor, però sempre sota prescripció mèdica.

S’explica que els mariners en dades històriques quan s’embarcaven amb els famosos vaixells de vela, el capità de la nau solia encarregar una quantitat de llimones per guarir els possibles trastorns de malaltia que durant la travessa marítima poguessin sorgir a la tripulació. És de suposar que aquest recordatori històric no consta com a únic document. N’hi ha molts d’altres que nodreixen aquesta saviesa, com podrien ser els receptaris conventuals, és a dir, dels convents o monestirs, on una nodrida biblioteca en dona veritables testimonis, entre altres remeis, consells culinaris i solucions medicinals referits a les llimones.